lunes, 23 de febrero de 2009

EL DEJUNI D´AB

DOS GERMANS


Fa molt temps, en la regió de Jerusalem, hi vivien dos germans.

Eren llauradors, i conreaven la terra que havien heretat del seu pare.

El germà gran era solter i vivia sol.

El petit estava casat i vivia amb la seva esposa i els seus fills.
Els dos germans llauraven, sembraven i collien junts. I el producte del treball comú era repartit per parts iguals.


... I va arribar el temps de la collita.


Els dos germans van collir el blat i ho van dividir en dos lligats iguals, un per al germà major i l'altre per al menor.


Aquesta nit, el germà menor no podia agafar el son.

Pensava:

"Jo no tinc ni esposa ni fills. No he d'alimentar ni vestir a ningú. El meu germà, en canvi, té la responsabilitat d'una família. És just llavors que compartim les nostres collites en la mateixa proporció? Les seves necessitats són majors que les meves".


A mitjanit es va aixecar, va prendre unes gavelles de blat i les va dur al camp del seu germà. Aquesta mateixa nit tampoc va poder dormir el seu germà, doncs pensava:


"Heus aquí que quan sigui vell els meus fills em cuidaran, però què li succeirà al meu germà? Qui cuidarà de les seves necessitats? No és just que compartim les nostres collites de la mateixa manera".


Així que es va aixecar, va reunir unes gavelles de blat i les va conduir al camp del seu germà, deixant-les allí.


Al matí següent es van aixecar els dos germans i van sortir al camp. Es van sorprendre moltíssim al trobar la mateixa quantitat de gavelles de blat que havien deixat la nit anterior.
Però no van dir res.

A la nit següent va repetir cada germà el que havia fet abans.

I al matí ... novament es van sorprendre: el nombre de gavelles de blat en cada camp no havia variat.

Però en la tercera nit, quan ambdós germans repetien el trasllat del blat es van trobar en el camí. Immediatament van comprendre el que havia ocorregut. Embargats per l'emoció, van deixar el blat i es van abraçar, plorant de gratitud i de felicitat.

La llegenda ens conta que, en el lloc on es van trobar els germans es va construir el Bet Hamikdash, lloc on es reunien tots els germans, el poble d'Israel.

SHAVUOTH


Shavout significa “setmanes” i es un nom que ve de la Torah

"Set setmanes has de contar, ha partir del temps del començament de la collita del blat i observarà s la festivitat de les setmanes davant l'Etern el teu D's"(Dt 15, 9-10)

Aquest nom prové doncs de les set setmanes que transcorren des de la segona nit de Pesaj. Es per tat una festa que tanca un cicle i obre un altre.

Shavouth tanca un cicle que va començar en Pesaj (per lo que també es coneix com Atzeret, que vol dir “Conclusió”). Es a dir Pesaj porta l’alliberament d’Israel i Shavuoth segella l’elecció de Déu amb el lliurament de la Torah.

Però Shavouth obre un altre cicle: Israel té com a precepte portar les primícies de les set espècies - blat, ordi, vinya, figa, magrana, oliva i dàtils - de la terra donada per Déu, expressant l'agraïment al Sant, Beneït Sigui.

La Festivitat de Shavuot, és la segona de les tres Festivitats de Peregrinació, (Pesaj-Shavuot-Sukkot). D'acord a la Torah, cada jueu havia de presentar-se en el Bet Hamikdash (ElTemple de Jerusalem)
Se sol recitar durant Shavuot, el llibre de Rut que va ser l'avantpassada del Rei David, nascut i mort justament el dia de Shavuot.
Shavuot com totes les festes, són celebrades no solament com record dels temps passats, sinó mes bé com una esperança de reviure en nosaltres cada any, aquells fets .
Shavuot porta el desig de que el cor s’ompli Torah.
Hi ha passatges del NT que mencionen el Shavuoth: Fets 2:1-4, Fets 20, 16; 1 Corintis 16, 8;

domingo, 22 de febrero de 2009

IRENA SLENDER

EXPLICACIÓ DEL LAG BAOMER


Lag Baomer és un dia especial . Al Talmud hi ha un conte que relata que aquest dia es va produir la fi de l'epidèmia entre els alumnes de Rabí Akiva. Una altra tradició vincula el dia amb una victòria durant la rebel·lió enfront dels romans, en la qual els alumnes de Rabí Akiva van prendre part activa en la lluita. Aquesta seria l'explicació al costum dels nois de la Diàspora que surten als boscos amb un arc i fletxa.
Malgrat estaren mig del temps pasqual fins al lag Baomer hi ha un cert element de duel que prohibeix per exemple, fer casaments- Hi ha qui diu que aquests costums de duel estan basades en decrets i persecucions als jueus d'Alemanya en l'època de les croades, és per això que no va ser rebut pels sefardies ni pels yemenitas. Per a ells el no tallar-se el pèl i no contreure matrimoni en aquests dies són per motius cabalistas sense relació alguna al duel.

S'han atorgat diferents motius a aquest dia: va començar a caure la maná en el desert, Rabí Shimon Bar Iojai i el seu fill van sortir de la cova...

Què és la hilula en Meron?

És el costum de peregrinar a la tomba de Rashbi en Meron, que té els seus començaments en el segle XVI. Les causes i el temps va ser discutit pels investigadors. Es realitzaven oracions de redempció, o desitjaven tenir una visió mística i descobriments de secrets, com s'acostuma a realitzar en les tombes dels justs, així com Rashbi va donar a conèixer secrets abans de lliurar la seva ànima. Els mustaarabim (jueus que van immigrar de les terres orientals en l'època medieval) van provocar una profanació del sagrat i d'aquesta manera va ser criticat pel rabí Iosef Karo i el seu tribunal que volien anul·lar aquestes festes. És probable que aquesta festa hagi començat en Tsfat solament, sobre la tomba de Rashbi, i a partir de mitjans del segle XVIII era festejat en tot Israel.

En les primeres hores del matí s'acostuma la "*jalaka" vol dir el primer tall de pèl dels nens najors de tres anyns prop de la tomba de Rashbi, "i se li deixen els rínxols que son preceptius".

Hi ha qui acostumen a posar "comandes" davant la sepultura de Rashbi. Els grans del *asidisme ho van convertir en un dia festiu i realitzaven un banquet com s'acostuma en les festivitats, o culminen l'estudi del "Zohar" i s'alegren com en "Simjat Torá". Al començament del segle XIX acostumaven els sefaradies de Tzfat en vespres de Lag baomer a dirigir-se a Meron amb els rotllos de la Torá, amb balls i cants sota una adornada jupá. En la terra d'Israel s'acostuma, principalment els joves, a encendre fogates.



UN COSTUM DELS JUEUS ORTODOXES: EL PRIMER TALL DELS CABELLS LAG BAOMER

L´EXODE






EL SEDER D´UNA FAMILIA

REPORTATGE SOBRE PURIM

TU B´SHVAT, REPORTAJE

TRES ARBRES

UNA LLUM DE JANUCA A AUSCHWITZ


(Extret del llibre Contes de diferents èpoques , (C) Edit. Kehot *Lubavitch Sud-americana)

Es diu que molt depèn de la sort.

Fins i tot per a aquells que van ser duts a la càmera de gas en el camp de la mort de Auschwitz, tot depenia de la sort.

Havia moments que el botxí estava en extrem apurat i no tenia temps per a perllongar la tortura dels condemnats. En aquests moments, la ruta des dels 'vagons de la mort' fins als forns era curta. Però en unes altres era insuportablement llarga i esgotadora.

Quan els carregaments en trens van començar a arribar amb fluïdesa i els forns no tenien capacitat per a ells, els emissaris del dimoni es prenien el seu temps per a turmentar sense descans als estomacats jueus. Aquests emissaris van ser molt pitjor que els seus propis amos. El Satán havia inventat un mètode d'assassinat en massa eficient i eficaç, mentre que les seves hostes continuaven matant als mateixos jueus una vegada i una altra...

En aquella nit nevada el carregament del tren va ser descarregat com sempre, i el seu nou transport va ser conduït a l'entrada principal d´Auschwitz Sobre el portó podia llegir-se la llegenda:


"El treball fa lliure".


El kapo principal no tenia pressa. No va empaitar als homes en marxa. No va emprar el seu fuet sobre els seus ajupits caps. Ni tampoc va usar l'habitual mentida "Moguin-se, jueus roñosos. Moguin-se cap a la gran casa de banys. Moguin-se!"


Aquesta nit l'ordre secreta del comandant del camp era encaminar als nouvinguts a les cabines de la "Esquadra de Treball", i organitzar un joc en honor a la festivitat jueva, la "Festa dels Macabeus". El brutal rostre del kapo principal va assumir aires d'ansietat, i va parlar amb simulada simpatia.

"No hi ha pressa, jueus, no hi ha pressa! Avui és la vostra festa. Us espera un bon menjar. Els vostres ossos estan molt ressecs i fràgils. No serveixen per a fer un foc decent. En el vostre honor hem encès avui els quatre forns, i totes les seves xemeneies estaran llançant bafarades de fum i llengües de foc. És el seu Festival de les Llums, la seva Janucá, com li dieu".

"Hannukah!"

Aquesta paraula, escopida cap a la gentada per boca del tirà, va surar en l'aire sobre els caps de l'oprimida i desolada multitud, suspesa com l'espurna que és alliberada de cop i volta pel cop d'un tro. Podria aquesta espurna tocar el carbó de la humanitat i encendre'l?

Espurna afortunada!

Per a la major part de la multitud aquesta espurna va passar desapercebuda.

"Què és Janucá?"

Però aquí i allà algú si va ser tocat per ella. "Janucá? Podia ser possible? El Satà governa el món; no hi ha, miracle de salvació".


L'espurna els va arribar, però es va apagar. Només en un lloc l'espurna va prendre i va esdevindre flama: el cor d'un tal Rabí Efráim, el més vell del grup, president de la Talli Rabínica d'una de les comunitats jueves.

El grup es va mobilitzar cap a la mort i l'extinció. I en la terrible foscor, l'espurna va encendre la voluntat per rebel·lar-se. Satà s'estava preparant per al seu espectacle, amb la intenció de degradar a aquells designats a ser conduïts a la matança, però en els cors dels condemnats s'havia tocat una nota de ferri desafiament. Quan el grup va ser introduït en una cabina massa petita com per a asseure's, el vell Rabí va començar a parlar:

"Germans jueus, avui és Janucá! Satà mateix ens ho ha dit. És cert, aquest és un lloc impur, però no hem de deixar de costat l'encès de la llum de Janucá. Encendrem la sagrada llum de Janucá aquí mateix, en aquesta cabina!"

"No pots estar dient-lo de debò", va cridar algú amb veu angoixada.

"Endavant, endavant! Encén les teves llums. Oli pur d'oliva, i metxes ritualment acceptables", va dir altra persona, rient despectivament.

"Mira allà", va exclamar una tercer persona. "Aquells focs allí fora, són nostres, són per a nosaltres", i va assenyalar per la finestra en direcció als forns encesos.

"Malgrat tot, avui és Janucá, germans jueus!", va parlar novament el vell Rabí, aixecant la seva veu. "Qui precisa oli i metxes? Cada jueu és una vela, tal com està escrit: 'L'ànima de l'home és l´espelma que D_u '. En l'ànima de cada jueu hi ha una tina d'oli segellat amb la Paraula Divina i reservada per a un moment de necessitat. Quan arriba el moment la tina s'obre, estremida pel mandat Diví, i l'atresorada llum s'encén en cada cor jueu; i la flama, la Flama Divina, comença a elevar-se!"

El rostre de Rabí Efráim va brillar, i els seus ulls acomiadaven espurnes. En la seva ànima la tina d'oli s'havia preservat en tota la seva puresa, i ara cremava amb la seva flama sagrada. Era obvi que en el seu gran fervor el Rabí tenia molt per a dir. Però Satà, disfressat de kapo principal, va irrompre en la cabina.

"Jueus bruts, us havia promès un bon menjar en el vostre festival, i penso complir la meva promesa! Us donaré serveis regulars d'hotel i restaurant. Però primer he d'ensenyar-vos una lliçó sobre les bones maneres que observem en aquest camp.

Regla U: Hem preparat per a vosaltres sopa bullint, i la servirem en els palmells de les vostres mans.

Regla Dues: Per a cadascun de vosaltres s'ha estipulat una rodanxa de vint grams de pa. Cada deu homes rebran una fogassa sencera i haurien de dividir-la entre si sense l'ús de ganivet.

Regla Tres: A cadascun de vosaltres es donarà aquesta nit dos grams de greix. Ho llepareu dels vostres dits al meu ordre!"

Els famolencs i degradats homes es van subjectar a la promesa de menjar com qui s'aferra a una estella per a no ofegar-se. El kapo principal i els seus assistents van començar a distribuir les porcions de greix. "Cada ració de greix és de 700 calories, suficients per a treballar una setmana. Cada mica és un dia de vida", va explicar el kapo en un metòdic to alemany. Estava decidit a esprémer dels cors dels seus famolencs presoners fins a l'última espurna d'humanitat, i instigar-los a barallar entre si. "Cada jueu de cos robust rebrà una ració doble", va agregar, com després de meditar-lo.

Era el torn del vell Rabí para rebre la seva porció.

"Tu, avi. Et donaré una doble ració, va riure el kapo sorollosament, i va deixar caure unes partícules de greix al sòl, despres va ordenar a l'ancià aixecar-les.

"Un miracle, un miracle! ", murmurava l'ancià Rabí. Presurós es va agenollar, va aixecar amb cura els petits trossos de greix del sòl, i els va dipositar en el rodo del seu sac.

"Ja, ja, ja, tu, vell golafre!", reia el kapo gaudint de la degradació del vell Rabí.

El grup de jueus humiliats estava allí sense poder comprendre la intenció del Rabí.

"Rebreu la sopa bullint i el pa exactament en una hora. Entretant, podeu llepar el greix que s'està fonent en els vostres dits".

El kapo va abandonar la cabina. Va anar a buscar als seus amics per a compartir amb ells la seva diversió de veure degradats als jueus.

* * * * *

"Els meus estimat amics, és un veritable miracle!", es va escoltar la veu de l'ancià Rabí.

"Vaig aixecar els trossos de greix amb un objectiu sagrat. Ara podem encendre les llums de Janucá! En nom de les llums de Janucá hauríem d'estar disposats a renunciar a la nostra porció de greix. Jo encendré amb la meva! Un veritable miracle del Cel!"

"Una llum de Janucá! Una llum de Janucá!", les paraules van fer brollar crits de goig.

"Per a complir la miízvà! ", va consagrar l'ancià, i mentre parlava treia uns brins de la seva xaqueta per a fer metxes i sostenia el rodo en el què estaven els trossos de greix.

"On posarem el greix de manera que puguem encendre-la?", va murmurar l'ancià per a si, pensant en veu alta.

"Tinc una petita cullera de plata que vaig estar ocultant", va cridar algú entre la gent.

"Et donaré, la coberta del meu rellotge de butxaca", va dir altra persona.

"Potser puguis utilitzar els botons de la meva capa?", va dir una elegant dona en tant els arrencava.

"Excel·lent idea! Una veritable mitzvà!", el vell Rabí va somriure i va prendre un parell de botons. Estaven fets de lató, i una vegada que se'ls va treure la tela interior eren contenidors adequats per a fondre el greix en el seu interior.

Tot els preparatius per a l'encès de les llums de Janucà ja estaven acabats.

El rostre del vell Rabí va brillar:

"Tot l'objectiu d'encendre les llums de Janucà és fer públic el miracle, doncs al cap i a l'últim les forces de la santedat s'imposaran i triomfaran sobre les forces demoníaques freturoses de Divinitat! De manera que, encenguem les llums sobre la base de la finestra, perquè l'enemic sàpiga que la seva fi està pròxim......

El vell Rabí es va parar davant de la finestra per la qual podia veure el fum dels forns elevant-se cap als cels, i va entonar la benedicció pel miracle de l'oli, encenent la sagrada flama en el cor de cadascun.

"Aquestes llums són sagrades......

El vell Rabí va cantar l'himne de Janucà, i varis se li van unir en el cántic.

"Kreuzdonnenvetter!", va entrar el kapo corrent i cridant a tot pulmó. Les llums en la finestra havien causat l'alarma general.

"Què és tot això?"

"Aquestes són llums de Janucá. Tu mateix ens has recordat que és Janucá", va dir amb seguretat el vell Rabí, com algú que assolís el seu objectiu i no tingués de què témer.

"Diables i infern! Pagaran car tot això, tots vostès. I tu, vell imprudent, seràs el primer!", va cridar el kapo, mentre en la seva veu podia sentir-se el despit de veure el seu pla frustrat.

Aquesta nit els residents del camp van assaborir el miracle de Janucá. En els seus cors, així com en el cor del botxí que havia jurat prendre venjança, va quedar una sensació, una sensació que la petita crida ballant en la finestra havia assolit una victòria més sobre les xemeneies del gegantesc crematori i fins i tot sobre la mort mateixa.

HANUKAH A UNA CASA JUEVA

SHANA TOVA

HISTÒRIA DE LA HANUKKAH

HANUKAH A LA INFO LIVE TV

CONTE PEL IOM KIPPUR


En l'antiga Roma vivia un sastre jueu. Treballava molt dur i vivia simple i modestament. La majoria dels seus estalvis, producte dels guanys de tota la setmana, els gastava en compres per a Shabbath, moment que honrava i estimava molt.

Un dia, en vespres de Iom Kippur, el sastre va anar al mercat per a comprar peix per al menjar especial del dia. Va buscar per tot el mercat però no havia en cap lloc pescat per a comprar. Finalment va trobar un pescador que tenia un enorme peix en venda. El sastre estava molt content i va extreure el seu moneder per a pagar per ell qualsevol suma que el pescador demanés.

En aquest precís moment va aparèixer un home vestit d'uniforme i amb aparença de ser molt important.

- Escolta!, pescador! -va cridar l'estrany- Quant vols pel peix?

- Però aquest jueu va arribar abans, senyor. Li vendré a ell si està disposat a pagar el meu preu- va contestar el pescador.

- No saps amb quí parles! Sóc el majordom del governador! A més, jo et pagaré més que el jueu- va dir amb fermesa l'home uniformat.


El pescador no sabia què fer.

Mentrestant, s'havia reunit en el lloc una gran quantitat de persones que observaven amb enorme curiositat la discussió. Algú, d'entre la gent, va cridar:

- Li has de vendre al millor postor!

- Jo et dono tot un denari! - va exclamar el majordom, amb l'esperança de silenciar al sastre jueu i impressionar al públic al mateix temps.

- Tota una fortuna per un únic peix! -van exclamar alguns molt sorpresos. Però abans que superessin la sorpresa, el sastre va fer la seva proposta.

- Dos denaris - va dir tranquil·lament.


- Oh! Dos denaris! -Va rugir el públic - Has sentit alguna vegada alguna cosa així?

- Tres! -va proposar el majordom.

- Quatre! -va respondre el sastre.

- Cinc! -va oferir el majordom, mostrant simplement la seva irritació i desconcert.

- Sis! - va ser l'oferta del sastre.

Així va prosseguir la subhasta fins que el sastre va oferir ni més ni menys que dotze denaris pel peix.

En aquest moment el majordom va desistir del seu intent de comprar el peix, tement que el seu amo pensés que estava boig si pagava per ell una xifra tan absurda com aquesta.


El sastre va lliurar els diners, va rebre el peix, i es va anar a la seva casa per a preparar-lo per al festí de vespres de Iom Kippur.


Quan el majordom va regressar sense el peix, i li va contar al seu amo el que havia succeït en el mercat, i el governador va ordenar que portessin al sastre jueu a la seva presència.


- Per què has pagat semblant preu per un peix? -va preguntar el governador.

- Avui és un dia sagrat per a nosaltres, els jueus, senyor meu - va contestar el sastre-És el dia anterior a Iom Kippur, quan el nostre D_u perdona els nostres pecats si ens penedim amb sinceritat. En Iom Kippur dejunem, però el dia anterior ha de ser honrat amb menjars especials. Dotze denaris era tot el que jo havia assolit estalviar, però quan es tracta d'una mitzvà, això no pot mesurar-se en termes de diners...


La sinceritat del sastre jueu i la seva devoció cap a la seva religió van impressionar profundament al governador i aquest li va deixar tornar a la seva casa sense fer-li mal.


Poc imaginava el pobre sastre què recompensa li esperava allí. Quan la seva dona va obrir el peix per a netejar-lo, va trobar en el seu interior una immensa perla!


- D-u ens ha recompensat -va dir el sastre. A partir de llavors van viure còmodament per la resta de les seves vides, i cada any, quan arribava la vespra de Iopm Kippur, l'observaven encara amb majors honors que mai

COM ES CELEBRAVA EL KIPPUR EN TEMPS DE JESÚS

Preparativos y Víspera de Iom Kipur
(selección extraída del libro "El Midrash Dice", por el Rabino Moshe Weissman © Ed. Benei Sholem)
Hashem (Dios )le explicó a Moshé la avodá (servicio) especial que debía realizarse para Iom Kipur en el Beit Hamikdash (Templo).
El gran sacerdote debía realizarla en persona durante el día. Los preparativos para el día más sagrado del año comenzaban con una semana de anterioridad.
El kohén gadol (sumo sacerdote) dejaba su casa y su residencia pasaba a ser una de las salas del Beit Hamikdash. Se debía purificar y preparar para el Servicio durante siete días.Además del gran sacerdote destinado a oficiar el Servicio, también se preparaba a un sustituto, en caso de que el kohén gadol se volviera tamé (impuro) y fuera incapaz de oficiar como tal.
En el tercer y séptimo día de los siete de preparativos, se esparcían sobre el gran sacerdote aguas purificadoras , en caso de que sin saber se hubiera convertido en tamé por estar en contacto con un cadáver.
El Sanhedrín (Tribunal Judío) enviaba una delegación de talmidei jajamim (sabios de la Torá) para que instruyera al kohén gadol en el Servicio de Iom Kipur. Le leían los capítulos de la Torá que tratan sobre el Servicio de Iom Kipur y las halajot (normas) de Iom Kipur y él las repetía hasta que las aprendía bien. Si conocía bien las halajot, podía explicarlas.
En esa semana, también ofrecía inciensos, sacrificios y encendía la menorá.
Erev -Víspera de- Iom Kipur
Durante Erev Iom Kipur, todos los animales que habían sido reservados para que se sacrificaran pasaban por delante del kohén gadol, quien los identificaba para conocerlos para los servicios de Iom Kipur.En la mañana, los Sabios que lo habían instruído se iban y eran reemplazados por un grupo de kohanim que practicaban junto con éste el arte de verter el ketoret (incienso) en sus manos con una cuchara, una de las partes más difíciles del Servicio que se debía realizar en el kodesh hakodashim en Iom Kipur.
La Noche de Iom Kipur
El kohén gadol no podía ir a dormir la noche de Iom Kipur. Se quedaba despierto, leyendo capítulos del Tanaj (La Biblia) Si él comenzaba a dormirse, los kohanim más jóvenes lo despertaban chasqueando los dedos de forma ruidosa. Si se sentía cansado, se le decía que se levantara un rato. Esto lo refrescaba debido a que el piso de piedras del Beit Hamikdash era frío. Todas las grandes personas de Ierushalaim (Jerusalen) también se quedaban despiertas durante toda la noche, así el kohen gadol podía escuchar el murmullo y el tumulto de la ciudad y ésto lo ayudaría a mantenerse despierto
Las ropas del kohén gadol
El sumo sacerdote generalmente se distinguía de un kohén común por las ocho prendas que vestía, cuatro de las cuales eran de oro. Sin embargo, en Iom Kipur, se quitaba las cuatro prendas de oro cada vez que iba a entrar en el sanctasanctórum. En el kodesh Hakodashim (Santo de los Santos) sólo se le permitía vestir prendas blancas de lino.
Nuestros Sabios daban varias razones para ésto:
1. Las cuatro prendas de oro recordaban el Pecado del Becerro de Oro. Como en el kodesh Hakodashim se intentaba conseguir el perdón para el pueblo judío, el gran sacerdote no podía vestir prendas que daban origen a acusaciones en contra de éste. Si ingresaba con ropas de oro, el Angel Acusador comentaría, "¡Después de hacer una imagen de oro, los Bnei Israel vienen para Servirlo con ropas de oro!"
2. En este día, el kohén gadol se asemeja a un ángel. Las huestes del Cielo eran imaginadas por el profeta Ezequiel como si se vistieran prendas de lino.
3. Esta vestimenta expresa humildad en la presencia de la Shejiná (La Gloria de Dios).
Las prendas eran tejidas con el hilo más fino. Después de Iom Kipur, se las almacenaba porque no se podían volver a usar. Durante Iom Kipur, una vez que dejaba el kodesh Hakodashim, el kohén gadol se ponía las prendas de oro para realizar el resto del Servicio debido a que las prendas de oro le traían más honor al Beit Hamikdash (Templo).Durante el día, se cambiaba de ropa cinco veces. Antes y después de cada muda de ropa, vertía agua de una jarra de oro designada para tal fin sobre sus pies y manos, de modo que los lavaba en total diez veces. Cada vez que mudaba de ropa también debía sumergirse en la mikvá (Baño ritual purificador).

El servicio de Iom Kipur I
La avodá (servicio) comenzaba después de la medianoche, cuando se echaba la suerte entre los kohanim para determinar quién iba a realizar el servicio de terumat hadeshen (la elevación de un puñado de cenizas del altar), y quién iba a limpiar el mizbeaj de cenizas. Antes del amanecer el atrio se llenaba de gente.
- Tamid/ El Sacrificio Diario de la Mañana: Después del amaner, el kohén gadol comenzaba el Servicio al sumergirse en la mikvá, vestía sus prendas de oro y vertía agua sobre sus pies y manos. Ofrecía el sacrificio diario y por último, encendía las velas de la menorá, y realizaba el resto de los servicios matutinos y otros extraordinarios como la Musaf de Iom Kipur (Ofrenda de un buey y siete corderos). A continuación, vertía agua sobre sus pies y manos, se quitaba las prendas de oro, se sumergía en la mikvá, se ponía las cuatro prendas blancas, y de nuevo lavaba sus pies y manos. Estaba listo para la próxima avodá.
- Vidui al par kohén gadol/ La primera confesión: Colocaba sus manos sobre su sacrificio personal, el buey, y confesaba sus pecados y los de su familia. Su vidui (confesión) era la siguiente: "Por favor, Hashem, pequé sin intención, cometí transgresiones intencionalmente e insolentemente ante Ti, tanto yo como mi familia. Por favor, Hashem, expía los pecados involuntarios, las transgresiones voluntarias y la desobediencia que mi familia y yo cometimos ante Usted, según dice en la Torá de Su servidor Moshé (Levítico 16:3), "En este día, El expiará tus pecados y te dejará puro y limpio de todo pecado ante Hashem."
El kohén gadol en todas sus confesiones durante Iom Kipur, pronunciaba el shem hameforash, las Cuatro Letras del Nombre de D- s, de la forma en que está escrito. Cuando los kohanim y la gente se juntaban en el Atrio escuchaban el Tetragrámaton, el Nombre sagrado y grandioso, emanaba de la boca del kohén gadol, y el pueblo respondía, "Baruj shem kevod maljutó leolam vaed/ Bendito sea por siempre el Nombre de Su reinado glorioso." Durante Iom Kipur, el kohén gadol pronunciaba el shem hameforash diez veces, sin tener que hacer ningún esfuerzo para lograrlo debido a que éste milagrosamente dejaba la boca por sí mismo porque la shejiná hablaba desde su garganta. Después del vidui, el kohén gadol no procedía a sacrificar al buey sino que primero echaba la suerte entre los dos machos cabríos requeridos para el Servicio central de Iom Kipur.
- Sorteo: Se preparaban dos machos cabríos, de igual peso, altura y aspecto. Se los adquiría antes de Iom Kipur con fondos de la comunidad. Se preparaban dos inscripciones, una decía, "Para Hashem," y la otra "para Azazel". Se las colocaba en una urna, y el kohén gadol sin mirar tomaba cada una con una mano. Colocaba la inscripción que tomaba con su mano derecha en el macho cabrío de la derecha y la otra en el izquierdo.Le leían las inscripciones, y proclamaban con respecto al cabrío con la inscripción "Para Hashem": "¡Este es un sacrificio jatat para Hashem!"En la cabeza del cabrío "Para Azazel", colocaban un hilo de color escarlata y ataban otro hilo rojo en la entrada del sector kodesh del Beit Hamikdash.
Nuestros Sabios relatan que mientras que Shimón HaTzadik oficiaba como gran sacerdote, se podían percibir señales del Cielo de favores anuales.La inscripción del cabrío "Para Hashem" quedaba invariablemente en su mano derecha, mientras que después del fallecimiento del tzadik, ésta estaba a veces en la mano derecha y a veces en la izquierda. Además, el hilo color escarlata que se ataba en la entrada del sector kodesh milagrosamente se tornaba blanco cuando el cabrío para Azazel llegaba al desierto - era una señal del Cielo de que sus pecados habían sido perdonados. Sin embargo, después de que Shimón HaTzadik falleció sólo se tornaba blanco ocasionalmente.
- Vidui Ushejitá/ Una segunda confesión, y el sacrificio del buey del gran sacerdote: Volvemos al sacrificio personal, el buey, el kohén gadol de nuevo enunciaba su vidui por todos sus pecados y también por los de los kohanim. Sacrificaba a su buey y recogía su sangre en una sartén que entregaba a un kohén diferente.
- Avodá bakodesh hakodashim/ El Servicio en el Sanctasanctórum: La parte que continuaba ahora era crucial y la más delicada de la avodá que el pueblo entero esperaba con ansiedad. El kohén gadol debía ingresar en el kodesh hakodashim para ofrecer ketoret (incienso). Llenaba una sartén de oro con carbón ardiente que tomaba del Altar Exterior. Se le entregaba un recipiente que contenía incienso, del cual él tenía que sacarlo con las dos manos. Luego, transfería esos puñados de incienso a una cuchara, tomaba la sartén que contenía carbón en su derecha y la cuchara en su izquierda, y entraba en el Sanctasanctórum. Colocaba la sartén con carbón entre los postes del arón (en el segundo Beit Hamikdash que no tenía arca, sobre la piedra sobre la cual se encontraba el arón, arca), tomaba el borde de la cuchara que contenía el incienso con la punta de los dedos o con los dientes (para dejar ambas manos libres), y vertía el ketoret de nuevo en sus manos. Esta era una de las tareas más difíciles realizadas en el Beit Hamikdash debido a que ni una sola gota de incienso podía caer en el piso durante el proceso.Terminaba el Servicio juntando el ketoret en una sartén que contenía carbón, y esperaba que el humo del incienso llenara el kodesh hakodashim. Esta avodá provocaba la gloria de la shejiná, sin embargo, se ocultaba en el humo para que el kohén gadol no pudiera verla.Salía y caminaba hacia atrás, sin desviar su cabeza de la dirección del arón.El ingreso del kohén gadol al Sanctasanctórum era acompañada con las tefilot de todo el klal Israel y su aparición era aguardada con estremecimiento. La Torá advierte que si alguna de las partes de la ceremonia no era realizada de acuerdo con los preceptos de la Torá, el kohén gadol incurría en la pena de muerte del Cielo. (Levítico 16:13).
De hecho, la shejiná acompañaba a cada kohén gadol que venía a servir en el kodesh hakodashim, pero sólo un gran sacerdote que fuere sumamente especial estaba capacitado para percibirlo. Lo que era cierto con respecto a Shimón HaTzadik era con el caso con Aharón en persona. Solía tener la visión de Hashem cuando entraba al Sanctasanctórum en Iom Kipur.
En los tiempos del segundo Beit Hamikdash, la mayoría de los grandes sacerdotes fallecían dentro del año que seguía a Iom Kipur.
Para estar en condiciones de entrar en el Sanctasanctórum, el gran sacerdote debía purificarse a sí mismo previamente, y lograr separarse de todas las aspiraciones físicas.La mayoría de los kohanim guedolim que sirvieron en el Beit Hamikdash compraban sus puestos con sobornos. Nunca alcanzaron el nivel espiritual requerido para ingresar en el kodesh hakodashim, y luego no podían sobrevivir el encuentro con la shejiná que ocurría allí.
El kohén gadol dejaba el Kodesh Hakodashim e ingresaba en el sector kodesh para rezar por un buen año para el klal Israel. Cuando regresaba al kodesh, todos los kohanim debían irse; ningún extraño podía entrometerse en el encuentro de la shejiná y el kohén gadol. Nuestros Sabios nos enseñan que ni siquiera los ángeles estaban presentes, debido a que la atmósfera de santidad que entonces se infiltraba en el Mishkán era del nivel más alto. Se le ordenaba que su tefilá fuera corta, por aquellos que aguardaban en suspenso en el atrio para ver si aparecía con vida del Kodesh Hakodashim.
El kohen gadol ofrecía la siguiente plegaria en Iom Kipur: "Que sea Tu voluntad, Oh Hashem, que este año sea bendecido con suficiente lluvia, sol, sombra, y rocío. Que sea un año de buena voluntad del Cielo, un año de bendición, de precios bajos, saciedad, buenos negocios; un año en el cual Tu pueblo Israel no necesite uno del otro ni tenga la necesidad de dominio uno sobre el otro. Y no preste atención a la tefilá de los caminantes (que le imploren que no deje llover)."
Una vez, después de dejar el Kodesh Hakodashim, Shimón HaTzadik rezó por un período bastante extenso. Mientras tanto, los kohanim y la gente esperaban con ansiedad su regreso. Al ver que él no salía, los kohanim resolvieron entrar y averiguar qué había ocurrido. Sin embargo, justo cuando estaban a punto de entrar al kodesh, Shimón HaTzadik apareció."¿Por qué rezó por tanto tiempo?" le preguntaron."¿Ustedes creen que no debí haberle suplicado al Todopoderoso vuestro bien en nombre de todos ustedes y que el Beit Hamikdash no sea destruído?""No obstante," los kohanim le imploraron, "nunca más se quede adentro por tanto tiempo, porque asusta a la gente."

El servicio de Iom Kipur II
- Hazaat dam apar/ Esparcimiento de la sangre del toro del kohén gadol: El kohén gadol ingresaba en el kodesh hakodashim por segunda vez para esparcir allí la sangre del toro. Tomaba el tazón de sangre del kohén que lo sostenía y lo mantenía en movimiento constante para evitar que se coagulara y volvía con éste al Kodesh Hakodashim. Esparcía la sangre entre los postes del arón (arca) ocho veces, una hacia arriba y las otras siete hacia abajo. Contaba en voz alta mientras esparcía para no equivocarse.
- Shejitat haseir vekabalat damó/ Sacrificio del cabrío para Hashem: Dejaba el Kodesh Hakodashim para sacrificar al macho cabrío designado para Hashem en el Atrio y para recibir su sangre en una sartén.
- Hazaat damim al haparojet veal amizbeaj/ Esparcimiento en la Cortina Divisoria y en el Altar de Oro: Mientras estaba de pie en el sector kodesh, el kohén gadol esparcía la sangre del toro y luego la del macho cabrío en el parojet (Cortina Divisoria entre el santuario y el sanctasanctórum). Esparcía sobre el lugar la sangre de cada uno ocho veces, una para arriba y siete hacia abajo. A continuación mezclaba la sangre del toro con la sangre del macho cabrío y colocaba la mezcla en las cuatro esquinas del Altar de Oro, mientras estaba en pie hacia el este del Altar de Oro y norte de la menorá. Limpiaba una zona en la cima del altar y esparcía la sangre siete veces sobre ésta. La sangre que sobraba era, como siempre, vertida en la base Exterior del Altar.
Los diferentes esparcimientos obtenían diferentes tipos de expiación:
- Esparcimiento entre los postes del arón en el Kodesh Hakodashim expiaba la impureza que pudo haber afectado al Kodesh Hakodashim y a lo que contenía.
- Esparcimiento en el parojet expiaba la impureza que afectó al kodesh y a sus recipientes y vasijas (la menorá, el shulján, el lejem hapanim, la Cortina Divisoria, etc.).
- Esparcimiento en el Altar de Oro obtenía la expiación de la impureza que afectaba al altar y a los objetos sagrados relacionados con éste.
- Envío del macho cabrío a Azazel, y una tercera confesión: El kohén gadol colocaba sus manos entre los cuernos del macho cabrío con vida designado para Azazel y pronunciaba una tercera confesión, esta vez por los pecados de todo el pueblo. Un hombre era preparado antes de Iom Kipur para dirigir al macho cabrío para Azazel hacia un desierto rocoso sin cultivar y para tirarlo desde un farallón. Hashem prometía que a través de este Servicio, El expiaría los pecados de todo klal Israel (Vaikrá -Levítico- 16:22).El hombre que llevaba al cabrío hacia la roca de gran altura generalmente no sobrevivía a ese año, y por consiguiente, ellos elegían como mensajeros a aquellos que estaban destinados a morir dentro de ese año. (En aquellos tiempos, los Sabios judíos poseían ruaj hakodesh -espíritu santo- y eran capaces de determinar el destino de las personas.)El kohén gadol no podía retirarse de la azará (Atrio) para continuar con la avodá antes de que el cabrío llegará al desierto. Por lo tanto, un sistema especial de señalización se estableció antes de Iom Kipur para asegurar la comunicación entre el desierto y el Beit Hamikdash. Diversas plataformas se erigieron a una distancia tal que si una persona agitaba una bufanda en una, podía ser vista por una persona que estaba en la próxima. Tan pronto como la persona que estaba en la plataforma más próxima al desierto observaba que el cabrío había llegado allí, agitaba un pañolón en dirección al hombre que estaba en la plataforma más próxima, y éste pasaba la señal al próximo, y así sucesivamente hasta llegar a Ierushalaim. Cuando en el pueblo judío había solo tzadikim, también sabían que el macho cabrío había llegado al desierto con sólo observar que el hilo color escarlata que estaba atado en la entrada del sector kodesh del Santuario se tornaba blanco. (Sin embargo, en los últimos tiempos, los Sabios ya no lo colgaban debido a que si no se blanqueaba, había una decepción general. Por consiguiente, ellos ordenaron que en vez de atar el hilo en la entrada del kodesh, el mensajero debía atar la mitad de éste en el farallón y la otra mitad en los cuernos del macho cabrío.)
¿Cuál era el significado de la avodá tan extraña y original con respecto al macho cabrío "para Azazel" que era arrojado hacia su muerte desde una roca en el desierto?Esta ley mística de la Torá es ridiculizada por los gentiles y su lógica es puesta en duda por el ietzer hará (el instinto malo) de las personas. No obstante, Hashem declaró, "¡Es un jok que Yo ordeno; los hombres no tienen derecho a criticarlo!"
¿Qué significa el término "Azazel"?
1. Es una expresión compuesta por azaz, fuerte, y el, enorme e imponente, debido a que éstas eran las características del lugar desde donde se arrojaba al macho cabrío. "El macho cabrío que va hacia Azazel"
2. Según la Guemará, "Azazel" es un compuesto de Aza y Azael. ¿Quiénes eran Aza y Azael? Eran dos ángeles que antes del diluvio, le suplicaron al Todopoderoso que les permita vivir entre los humanos, con la apariencia humana para probar que ellos no pecarían como lo hace la raza humana. No obstante, cuando Hashem de hecho les dió permiso para que lo hagan su depravación sobrepasó a la de la generación anterior a la Inundación.El macho cabrío se llamaba "Azazel" para implicar que lograba expiar pecados, entre ellos, hechos inmorales como los de Aza y Azael.
3. Otros Midrashim interpretan que "Azazel" representa a Satán o a Shed. Sin embargo, se entiende con suma claridad que el macho cabrío no es, jas veshalom, un sacrificio que se ofrece a Satán o a los demonios, tales sacrificios están prohibidos en forma explícita por la Torá. (Vaikrá 17:7) Con el fin de que el kohén gadol no asuma por error que el sacrificio fue consagrado a Satán, la Torá ordenó que no pronunciara en forma oral, "Este cabrío es para Azazel". En realidad, esta ofrenda era en honor a Hashem como así también el cabrío "para Hashem" que se quemaba en el altar.
El significado simbólico del "cabrío para Satán" se expresa a través del siguiente Midrash:
En el día de la Entrega de la Torá, Satán se quejó ante el Todopoderoso, "¡Tú me has dado poder sobre las naciones pero no sobre el pueblo judío!"Hashem le respondió, "¡Te doy dominio sobre ellos en Iom Kipur , siempre y cuando puedas encontrar pecados entre ellos!" Para evitar que Satán haga acusaciones en Iom Kipur, Hashem ordenó que él, sea seducido con un soborno, el macho cabrío para Azazel.
Este Midrash requiere aclaración.
¿Cómo se "soborna" a Satán con el macho cabrío que se envía al desierto? Nuestros Sabios nos explican que el macho cabrío se denomina en hebreo "seir" que también significa " velludo", una alusión a Esau que había nacido con cabello. En Iom Kipur, el Todopoderoso colocaba en forma simbólica todas las transgresiones del Klal Israel "sobre el velludo", Esau. Luego, emergían puros e inmaculados y, con el Acusador silenciado de esta manera, obtenían el perdón.
¿Cómo debemos entender estas palabras de nuestros Sabios?
En Iom Kipur, cuando el Todopoderoso observa al pueblo judío con Sus Atributos de Piedad, El decide absolver de pecados incluso a los transgresores que se encuentran dentro de éste. Ellos no tienen que llevar el peso de la culpa, debido a que ellos fueron por el mal camino por culpa de "Esau", las persuasiones y las presiones de los gentiles en los cuales ellos viven. Era el "seir, el velludo" quien tenía la mayor responsabilidad por los pecados de los judíos porque cada judío está en verdad comprometido con su Padre en el Cielo. Al ver a la comunidad judía desde este ángulo, el Todopoderoso en Iom Kipur les otorga su perdón.
Cuando el macho cabrío era enviado al desierto, el kohén gadol continuaba con sus procedimientos. Preparaba para quemar en el altar los órganos internos (emurim) del buey y el cabrío cuya sangre había previamente esparcido.
- Keriat HaTorá/ Lectura de la Torá: Tan pronto como el kohén gadol se enteraba que el macho cabrío había llegado al desierto, se dirigía al sector ezrat nashim donde el pueblo estaba reunido y leía la Torá.
- Korbán Musaf/ El resto del Sacrificio Musaf: Luego, vertía agua sobre sus manos y pies, se sacaba sus prendas blancas de hilo, se sumergía en la mikvá, se ponía de vuelta sus prendas de oro, se lavaba de nuevo sus manos y pies, y ofrendaba un macho cabrío en calidad de sacrificio jatat para completar el sacrificio Musaf del día.
- Akravat Haelim/ Ofrenda de carneros: Luego, ofrecía su propio carnero y los de las personas que hacían sacrificios especiales de Iom Kipur.
- Haktarat Haemurim/ Acto de quemar los órganos internos: Quemaba los órganos internos del toro y del macho cabrío "para Hashem".
- Tamid shel ben arbaim/ El olá diario de la tarde: Traía un cordero como sacrificio diario olá.
- Hotzaat Kaf Umajtá/ Extracción de la cuchara y la sartén del Kodesh Hakodashim: El kohén gadol se lavaba las manos, se quitaba las prendas de oro, se sumergía en la mikvá, se ponía sus ropas blancas, y lavaba sus manos y pies. Luego, ingresaba en el Kodesh Hakodashim una vez más para extraer la cuchara y la sartén que había previamente depositado allí.
- Aktarat Ketoret/ Acto de quemar el incienso diario: Se lavaba las manos y pies, se quitaba las prendas blancas, se sumergía en la mikvá, luego se ponía de vuelta las prendas de oro, y se lavaba las manos y pies. A continuación quemaba el puñado de ketoret que se ofrecía a diario en el Altar de Oro en el kodesh y encendía la menorá.
- Minjat Javitín/ La ofrenda minjá diaria del kohén gadol: Inmediatamente después, el kohén gadol quemaba en el altar la segunda mitad de su ofrenda minjá diaria. La larga y ardua avodá del kohén gadol había llegado a su fin. Se lavaba las manos y los pies, se sacaba las prendas de oro, se vestía con sus propias ropas y dejaba el Beit Hamikdash.
Toda la gente lo acompañaba hasta su casa. Había un regocijo colectivo porque él había finalizado la avodá con éxito.

ENLLAÇ AL VIDEO QUE RESUMEIX LES FESTES DE LA TARDOR

http://www.mesilot.org/esp/festividades/yom_kipur/rosh_hashanavideo.htm

EL SÓ DEL SHOFAR

DIBUIXOS DEL SUKKOT







DIBUIX DEL IOM KIPPUR


DIBUIXOS PEL ROSH HASHANA




UN CONTE PEL SUKKOT


“Jacob es'n va anar a Sucot. Va construir-s'hi una casa i va fer-hi cabanes per al bestiar, i per això Sucot és el nom d'aquest indret.” (Génesi 33;17)


La Torá ens ensenya en aquest versicle quins són les prioritats que hem de tenir en la nostra vida. Aquest món va ser creat perquè ho gaudim, però amb la condició que recordem que el plaer que el món ens oferix, és només un mitjà necessari per a servir a D´s. Mentre un prengui el bé material amb aquesta prioritat, obra be. Però si perd la proporció i posa els seus tresors materials en primer lloc, com si fossin el principal propòsit en la vida, es trobarà en un camí dolent encara que tingui ben poc.

Tot depèn de la importància que li donem a les coses materialials: si els hi donem poca importància se'ns permet tenir molt i si li donem molta importància se'ns prohibeix tenir, ni que sigui poc.

Jafet Jaim, que era un dels més importants savis jueus d´abans de la Segona Guerra Mundial, vivia en una casa molt modesta, on gairabé no tenia mobles. Només posseïa líndispensable per a viure.

Una vegada, un turista dels Estats Unts va anar a visitar-lo al seu poble, Radin, amb moltes ganes de conèixer un rabbí tan important. Quan va entrar a la casa l´americà es va sorprendre molt:

- Perdoni, pero jo busco la casa d´en Jafet Jaim, el líder del poble jueu mundialment conegut

- Aquesta és la casa i Jafet sóc jo -va respondre el rabí.

- Pero... No te mobles vostè? -Va preguntar el bocabadat americà.

El rabí, com bon jueu, li va respondre amb una altra pregunta.

- I els teus mobles? Tampoc els veig...

- Els meus estan en la meva casa a Nova York - Va contestar l'americà

- I com és què no tens aquí els teus mobles?, va continuar el rabí.

El visitant li va contestar:

- Perquè aquí em quedaré poc temps, vaig venir com visitant, i no té cas tenir aquí els meus mobles, doncs els tinc en la meva casa permanent.

El Jafetz Jaim va somriure i li va dir al visitant:

- Aleshores, com jo!

I després li va explicar:

- Escolta bé el que m'estàs dient: Tu dius que estàs en el poble de visita i per tant no necessites mobles i a mi em preguntes on es troben els meus mobles si jo no estic aquí de visita? Quina diferència hi ha entre una visita d'un parell de dies a una de desenes d'anys? És el mateix, i per tant, no té cas tenir mobles aquí, sinó que els hem de tenir allà.

Aquest és l'esperit del versicle citat al principi d'aquest article, Jacob es va anar a un lloc que es diu Sucot que significa "provisional", i allí és on va construir la seva casa, per a ensenyar-nos que es permet construir una casa sempre que recordem que és un lloc provisional.

MOISHELE BUSCANT A MOISHELE


Cert dia, Moishele va arribar tard a la seva classe.

El mestre a l'acabar la classe se li va acostar afectuosament i li va preguntar sobre motiu del seu retard. Moishele li va contar que de nit, abans de ficar-se al llit es va despollar i es va treure les sabates, però al matí no el va trobar ni la roba ni les sabates i això va causar el seu retard.

El mestre, molt intel·ligentment, li va donar un consell:


- Escolta Moishele, et donaré un consell perquè això no et torni a succeir. Quan et despollis a la nit, agafa un llapis i un paper i anota a on col·loques cada cosa. Demà a l'aixecar-te pren el paper i amb la seva ajuda busca tot els quals necessites per a arribar puntual a classe

Moishele, agrait pel savi consell, es va a la seva casa. Però, a l'endemà Moishele novament arribava tard.

El mestre a l'acabar la classe es dirigeix a Ell i li diu:


- Bueno, Moishele, em diràs aquesta vegada què et va passar?

L'alumne li va contestar trist:


- Tot el que havia de buscar ho vaig trobar, però desprès, quan ja tenia la roba i les sabates, vaig perdre molt de temps per a poder trobar a Moishele i poder vestir-lo amb les seves robes.

If I were a rich man

LA VACA GANDULA


-Aixeca't i treballa, tu, vaca grossa i vella- cridava el camperol gentil mentre li donava a l'animal un cop lleuger.

Pero la vaca no feia cas.


Joan, el camperol, li havia comprat la vaca del seu veí jueu, Shmelke. Els negocis de Shmelke anaven molt malament i necessitava diners urgentment; va ser per això que li va vendre la seva vaca al seu veí Joan. La vaca va treballar dur durant la setmana i Joan estava satisfet. Però ara era dissabte, i de cop i volta la vaca es va asseure i es va oposar a treballar. Joan va decidir tractar amb un nou mètode. Es va posar a cuatre grapes i va tractar de convecer l´animal, axí, agenollat:

- Per favor -li va pregar- vaqueta meva estimada, tota la setmana has treballat meravellosament. Per que arruïnar-lo avui? Mira, fem un tracte: Et deixaré menjar una porció més de pastura si ets bona".

El camperol va agafar a la vaca per la cua perquè s´aixequés. Però l'animal no es va moure.

- Bé, si no hi manera de fer-te treballar -va dir Joan mentre s'allunyava enutjat- et retornaré al teu vell amo, Shmelke, i que em torni els meus diners.






- Què necessita?- va dir Shmelke mentre obria la porta-Shmelke estava enmig del seu menjar de Shabbath. Vestia les seves millor robes de seda i la seva kipá especial de Shabbath- Ja saps que no puc fer negocis amb vós en Shabbath.- El meu estimat veí Shmelke. Lamento haver de molestar a un home piadós com vostè en el seu moment Shabbath. Però no hauria vingut si no ho necessités. És sobre la vaca que et vaig comprar. Tota la setmana va treballar bé, però... Shmelke ho va interrompre.
- No em digui res més. Jo ja sé quin és el seu problema. Porti´m- on es la vaca, i en uns minuts treballarà, però primer m´heu de perpetre que acabi el meu menjar i reciti el Bircat Hamazón.

I així va ser, Shmelke va tornar a la taula, va cantar les cançons de Shabbath, va acabar el seu menjar i va dir Bircat Hamazón i després, Joan i Shmelke van anar junts al camp de blat on estava asseguda la vaca rebel.

- Shabbath Shalom! -va cridar Shmelke mentre s'acostava a la vaca- Com està la meva benvolguda vaca? Ara escoltam ...

Shmelke va murmurar algo a l'orella de la vaca. Gairebé instantàniament la vaca es va aiecar, els seus ulls es van obrir i va començar a estirar de l'arada per les fileres del camp.


- Vós sou realment un mag - va dir Joan- Si us plau, dieu-me la frase màgica que li ha dit a la vaca. M'agradaria saber-la per si es posa gandula una altra vegada…

- No he dit paraules màgiques -va respondre Shmelke- Quan la vaca era meva, no treballava en Shabbath, perquè nosaltres, els jueus, no permetem que els nostres animals treballin en Shabbath. El dia és dedicat totalment a D_u, tambè per a ells . Per això la meva vaca no volia treballar, perquè sabia que era Shabbath. Jo li vaig murmurar a cau d´orella que ara ella no pertanyia a un jueu, i per tant li tocava treballar malgrat fos Shabbath.

MAPA D´ISRAEL PELS MÉS PETITS


EL SHABBATH INTERROMPUT


Era un típic shabbath a la tarda en la casa de Rabbi Shmuel Hanaguid.

Mentre la família estava asseguda en la taula del menjador, a punt per a mejar el menjar de shabbath, Rabbi Shmuel Hanaguid només podia somriure per la seva bona fortuna. Si bé estava vivint a Espanya, lluny de Eretz Israel, havia estat beneït amb una bona família, un pròsper negoci de catifes, i la llibertat d'estudiarla Torah com li agradava. D_u havia estat certament bondadós amb ell.

Bruscament, es va escoltar un fort cop en la porta. Qui podia estar cridant durant el menjar del shabbath?. Era molt estrany!

El fill de Rabbi Shmuel va anar a la porta, va parlar amb algú per un moment, i va córrer altra vegada al menjador molt excitat.

- Papa, hi ha un ministre del príncep esperant veure't, i diu que és urgent.

Rabbi Shmuel es va sobresaltar. Ell pensava que les seves relacions amb el príncep eren bones. Qui sap? Per fi i a cap, això era el Galut, i els jueus estaven en exili. Qui podia confiar en els gentils perquè tractessin als jueus amb bondat? Què volia el príncep d'ell? Per a saber-lo, Rabbi Shmuel va córrer a convidar al ministre a entrar. El ministre ràpidament va contar el propòsit de la seva visita.

- El príncep lamenta molestar-lo en el seu sant dia, però va sorgir un important assumpte, i em van demanar acompanyar-lo al palau immediatament.

- He fet alguna cosa que hagi ofés a la seva majestat?

- No, en absolut! El príncep està complimentant avui a importants visites, i els vol impressionar amb la seva riquesa. El príncep sap que vostè ho pot ajudar si li ven una de les seves excel·lents catifes. Per tant, vol que es presenti en el palau immediatament per a lliurar-li les seves mercaderies i concloure el negoci

Llavors era això!

Rabbi Shmuel va avaluar la situació amb molta cura. El príncep era summament important, i no podia ser rebutjat fàcilment. No obstant això, Rabbi Shmuel no va considerar la seva sol·licitud ni un moment. Era, després de tot, el sagrat shabbath, i la seva santedat no es pot canviar per un negoci.Rabbi Shmuel Hanaguid no va perdre temps en dir-li això cortesament al ministre.

- Informaré la seva resposta al príncep, però no sé si la seva majestat s'alegrarà amb ella.

Amb això, el ministre va sortir.

-Penses que va ser la resposta adequada, pare? -Va preguntar un dels fills de Rabbi Shmuel.-El príncep podria enutjar-se amb tu.

- Prínceps vénen i van - va dir Rabbi Shmuel - però les nostres sagrades tradicions romanen constantment en totes les generacions. Ara oblidem-nos del príncep i honorem al shabbath amb cançons .

Però el desafiament encara no havia acabat. Després d'haver recitat el Bircat Hamazón va haver un segon cop en la porta. Aquesta vegada era un representant del príncep de més alt rang que l'anterior.

- Tinc aquí una declaració escrita del príncep - va dir- Novament demana que vostè venja amb mi al seu palau. Si vostè ho fa, serà recompensat generosament.

- I si no? - va preguntar Rabbi Shmuel.

- Doncs el príncep decidirà cancel·lar tots els seus tractes amb vostè i recomanarà a uns altres a fer el mateix.

La resposta de Rabbi Shmuel Hanaguid no va trigar a arribar.

- Digui-li al príncep que serà un honor per a í anar al palau, però després de shabbath . Fins que el shabbath acabi no puc. Lamento si li estic causant al príncep alguna dificultat, però aquesta és la voluntat de D_u.

El representant va sortir.

- Penses que el príncep realment portarà a terme la seva amenaça? - va preguntar l'esposa de Rabbi Shmuel.

- Probablement - va contestar el Rabbi - Però totes les riqueses que el príncep em pugui donar no signifiquen gens si he de violar el shabbath para assolir-les. No et preocupis sobre com viurem si el príncep deixa de negociar amb mi. Sobreviurem. Només confiem en D_u, i Ell ens ajudarà.

La nit ja havia caigut quan es va escoltar el tercer cop en la porta.

Aquesta vegada, va entrar una banda de quatre soldats donant ordres de dur al Rabí directament al palau. Rabbi Shmuel Hanaguid estava llest per a anar amb ells.

- El shabbath ha acabat, ara estic llest per a anar on vostès diguin.

Va calmar a la seva preocupada família, i va sortir amb els soldats. Ells van conduir a Rabbi Shmuel Hanaguid fins a l'estança del príncep i van sortir, deixant als dos homes sols.

Rabbi Shmuel Hanaguid pensava que tipus de càstig li correspondria. Però després, va mirar de més prop al príncep... Què era això? Ell no podia estar segur, però li semblava que el príncep estava somrient, i estava content de veure'l.

-Li he de demanar perdó realment- va dir el príncep- No volia molestar-te en el teu sant dia, però volia provar-te en un punt. Un príncep veí ha vingut a visitar-me avui. Ell denunciava que els jueus són gent avara que farien qualsevol cosa pels diners. Jo li vaig apostar que estava equivocat, i li vaig contar sobre el meu amic Rabbi Shmuel Hanaguid, que valora les seves creences religioses per sobre de la riquesa. Ens vam posar d'acord en provar-te, ordenant-te que em venguessis catifes en el shabbath. El meu convidat estava molt sorprès quan vós et vas oposar no solament una vegada, sinó dues vegades, tot i que això significava perdre moltíssims diners! Has complit més del que creia, i per això estic agraït. Com resultat, no sol que seguiré negociant amb tú, també et trobaré molts nous clients. Ets realment un jueu fidel, i et desitjo molt èxit en el futur.

El rebuig de Rabbi Shmuel Hanaguid de violar el shabbath, li va ser pagat. Va ser molt reeixit i, més important, va guanyar un enorme respecte per demostrar que els jueus són lleials al seu D_u.

sábado, 21 de febrero de 2009

DIBUIX DE JOAN BAPTISTA

SANT JOAN, VERSIÓ BREU

JOAN BAPTISTA EN TRES CAPITOLS



COMIC DE SANT JORDI




MARCAPAGINES


ROSA DE SANT JORDI


Rosa hecha a base de papel de servilleta, es muy fácil de hacerla.
Los pasos son:
MATERIALES:
Papel de servilleta.
Paliglobo
Cola, silicona.

INTRUCCIONES:
1. Abrir el papel de servilleta y sobar el papel con la yema de los dedos por todo el contorno .

2. Luego doblar la servilleta formando un triángulo.

3. Echar cola en la punta del paliglobo.

4. Empezar a dar vuelta el papel, encarrujando un poquito para darle vuelo.

5. Conforme vamos dando vuelta, vamos observando que la rosa va dando su forma.

6. Al terminar echar un poquito de cola para cerrar.

7. Si queremos que nuestra rosa sea más grande, le insertamos otra servilleta usando el mismo procedimiento.

Trabajo culminado.

CALENDARI HEBREU


La figura de Jesús s´inscriu en un temps i una cultura concretes. Com a home va viure uns fets històrics, va parlar una llengua, va jugar a uns jocs i va menjar uns aliments concrets. Jo sempre tinc a la meva classe un calendari hebreu i anem comparant les festes que celebrem els uns i els altres.
El calendari hebreu és basa en la combinació dels sistemes lunar i solar. Els mesos es fixen i santifiquen segons el noviluni però es fixa de manera meticulosa que el mes de Nisán sigui sempre a la primavera i això obliga a basar l'any pel sistema solar. La diferència entre l'any lunar i el solar és d'aproximadament 11 dies, de traspàs que s'afegeixen de tant en tant el mes (un dia) o bé agregant algun mes cada any (cridat Adar II), segons la necessitat. Els dies que s’afeixeguen son per evitar que determinades festivitats caiguin en divendres o diumenge (Cosa que faria que hi hagués dos dissabtes seguits). Si l'any té un Adar II es diu de traspàs i és de tretze mesos. En un cicle de 19 anys hi ha 12 anys "simples" i 7 anys "de traspàs" segons una divisió parcialment fixa. La duració dels mesos hebreus oscil·la•la entre els 29 i els 30 dies de la següent forma:

Tixrí (30 dies) (תשרי) - cau en Setembre o Octubre
Heixvan (29 ó 30 dies) (חשוון, anomenat també Marjeshvan - מרחשוון) - Octubre o Novembre
Quisleu (30 ó 29 dies) (כסלו) - Novembre o Desembre
Tevet (29 dies) (טבת) - Desembre o Gener
Shevat (30 dies) (שבט) - Gener o Febrer
Adar (29 dies) (אדר) - Febrer o Març
Nisan (30 dies) (ניסן) - Març o Abril
Iar (29 dies) (אייר) - Abril o Maig
Sivan (30 dies) (סיוון) - Maig o Juny
Tammuz (29 dies) (תמוז) - Juny o Juliol
Av (30 dies) (אב, també anomenat Menajem Av - מנחם אב) - Juliol o Agost
Elul (29 dies) (אלול) - Agost o Setembre

El compte dels anys comença amb la creació del món, és a dir fa més de 5000 anus. L'any 5759, simbolitza 5759 anys des de la creació. El calendari cristià comença des del naixement de Jesús, any 3760 del calendari hebreu.
Per a descarregar-lo: http://www.delacole.com/fiestas/luaj.shtml

LAVIDA MONASTICA

En el mundo medieval, los monasterios hacían la función de «ciudades de Dios», al igual que las villas, los pueblos y las aldeas eran las ciudades de los hombres. Eran microcosmos en los que los hombres y mujeres allí reunidos se entregaban al trabajo y la oración; en un mundo oscuro y bárbaro fueron los que preservaron la cultura clásica para los siglos venideros
Desde hace miles de años han existido hombres que voluntariamente han abandonado la sociedad para retirarse a meditar y orar en soledad, son los ermitaños y anacoretas. En algunos casos, prefirieron agruparse en pequeñas comunidades en las que trataron de alcanzar estos mismos objetivos; de esta manera surgieron los monasterios, pequeños microcosmos autosuficientes, que se regían por sus propias reglas. Pronto, el resto de la sociedad, deseosa de lavar sus pecados y de ser incluida en las oraciones de los monjes, fue ofreciendo a los monasterios donaciones destinadas a ennoblecer los edificios monacales.
El origen del monacato
Los orígenes del monacato se sitúan en el siglo III en el Mediterráneo oriental, donde, partiendo de la necesidad de un mayor compromiso religioso, numerosos eremitas y anacoretas decidieron llevar una vida ascética en solitario, siguiendo el modelo de santos como Elias o Juan. Sin embargo, también se desarrollaron formas de vida religiosa en comunidad; fue el caso de los cenobitas, que querían imitar a los apóstoles.
En Occidente, resulta difícil hablar de una homogeneidad monástica, ya que cada centro era independiente de los demás, aunque los objetivos de la orden fuesen comunes. Las reglas monásticas más antiguas fueron redactadas por San Agustín (354-430); en ellas reguló las horas canónicas y dispuso las obligaciones de los monjes respecto al orden teológico y moral. Consiguió, ya en el siglo y, que más de veinte monasterios africanos las practicaran, lo que contribuyó al conocimiento de la regla en Europa. Desgraciadamente no se conserva ningún resto de los primitivos monasterios africanos, por lo que desconocemos cómo fueron las construcciones que acogieron a estos primeros monjes.
Durante los siglos V a VIII, en Europa destacaron dos corrientes monásticas: los monjes celtas irlandeses, comunitarios y fuertemente ascéticos, y los que seguían la regla de san Benito de Nursia. Las órdenes irlandesas estaban muy relacionadas con las reglas monásticas orientales; san Columbano, en el siglo VI, fue su principal impulsor. Fue un rígido monje que exigía a sus comunidades que vivieran con descanso y alimentación mínimos, sometiendo sus cuerpos a terribles castigos para evitar la sensualidad. Este ascetismo y mortificación de la carne impulsaba a los monjes a buscar refugio en lugares inhóspitos, donde su existencia resultara aun mas extrema. Se conserva una descripción del monasterio más importante fundado por san Columbano, en la isla de ona. Se trataba de una pequeña aldea, rodeada de un rudimentario muro más o menos circular, en la cual los monjes habitaban en doce minúsculas celdas de madera y tierra prensada; en el centro, una celda algo mayor era ocupada por el abad. Al parecer, todos los monasterios de esta orden siguieron el mismo esquema, con iglesias muy pequeñas y oscuras ubicadas en una posición central. Estaban construidos con materiales muy pobres, piedras sin labrar o un entretejido de ramas y cañas. Sin embargo, pese a esta pobreza, en estos monasterios se desarrolló un maravilloso arte ornamental, fundamentalmente orfebrería e iluminación de manuscritos.
La regla de san Benito
El monasterio benedictino fue el germen de la arquitectura monástica occidental. Benito de Nursia se retiró a los veinte años para llevar una vida de ermitaño. Muy pronto, imitaron su ejemplo numerosos discípulos, atraídos por su santidad. Refugiado con algunos de ellos en Monte Cassino, en la comarca italiana de Campania, el santo escribió la Regula Sancti Benedicti, la norma que gobernó la vida monástica de todo el medioevo, según la cual los monjes debían rezar y trabajar (ora et labora) de manera equilibrada. Para ello se prestaba especial atención a la organización del horario, lo que determinó un mejor aprovechamiento de la luz y de las condiciones climáticas.
Carlomagno mandó hacer una copia de la regla y ordenó su disposición en todos los monasterios del Imperio, hecho que contribuyó a la rápida extensión del benedictismo por toda Europa. Aunque la regla no específica las características de los edificios monásticos, en época carolingia se definió su esquema. Hasta la actualidad ha llegado el plano del monasterio suizo de Saint Gallen, conservado en el reverso de una biografía de san Martín. Gracias a él sabemos cÓmo era la distribución planimétrica de un monasterio del siglo IX, muy parecida a la de los posteriores centros cluniacenses. Al igual que sucede con todos los monasterios medievales, el emplazamiento de Saint Gallen no se eligió al azar, estaba en un lugar protegido y bien abastecido de agua, con una buena cantera, un bosque frondoso y unas ruinas romanas en sus cercanías...
Los cluniacenses
En el año 910, Guillermo, duque de Aquitania, fundó el monasterio de Cluny en tierras de Borgoña, que donó a los benedictinos, otorgándoles amplios privilegios. Éstos decidieron reformar la regla, ya que para entonces se encontraba muy alejada en la práctica de sus propósitos iniciales. La reforma restó importancia al trabajo manual e intelectual frente a los oficios divinos. Este renovado espíritu religioso propició un nuevo estilo artístico más místico; la austeridad del régimen de vida condujo a la creación de un nuevo espacio arquitectónico.
El esquema de la edificación no quedaba al puro arbitrio de la agrupación conventual, se regía por estrictas normas constructivas, en función de la vida cotidiana de los monjes; en lo fundamental, se tomaba como modelo la villa romana de explotación rural. En síntesis, este plano básico del monasterio constaba de cuatro conjuntos arquitectónicos diferenciados por su funcionalidad. El complejo quedaba articulado en torno al claustro, un área cuadrangular con un jardín en su centro. En él, los monjes gozaban dé un rincón de paz donde podían recogerse dentro de la comunidad, reflexionar sobre temas espirituales y realizar sus plegarias. El claustro estaba rodeado por una galería cubierta desde la que se accedía a las diferentes estancias, que comunicaban frecuentemente con la iglesia, el refectorio y la sala capitular. En el segundo piso se situaban los dormitorios de los monjes.
Esta distribución podía variar en función de diversos elementos, como las características o el clima del territorio. La presencia de otras estancias, como las dedicadas a la vida económica, estaba supeditada a la importancia o la riqueza de cada centro. Los amplios campos de explotación agrícola y el considerable número de monjes dependientes del monasterio hacían necesaria la edificación de almacenes, bodegas, establos, despensas, locales administrativos, etc. El palacio del abad podía ser también testigo del prestigio adquirido por el monasterio.
Un tercer conjunto arquitectónico estaría asociado a la vida cultural desarrollada en el monasterio, cuyo eje se centra en la biblioteca y el scriptorium, además de en la escuela de novicios.
Por último, otras dependencias servían para relacionar al monasterio con el exterior. La hospedería daba cobijo a ¡os peregrinos que se hallaban de paso, aunque en muchas ocasiones albergaba a visitantes de renombre. También era importante la labor de beneficencia del monasterio, donde se socorría a pobres, enfermos y desheredados en hospitales o lazaretos.
En suma, el monasterio estaba concebido fundamentalmente como lugar de plegaria más que de trabajo, pero, sobre todo, era un ámbito donde los monjes se dedicaban por completo al servicio de Dios. Alejados, pues, de una vida dependiente del trabajo manual, era necesario que el recinto fuese un remanso de paz que procurase un agradable retiro y aislamiento a sus moradores. Las edificaciones debían tener una medida justa y apropiada para la comunidad y, en cualquier caso, debían facilitar la vida litúrgica, los oficios y las oraciones.
Cluny, tomado como modelo de monasterio por antonomasia, contribuyó decisivamente a la difusión por toda Europa de las soluciones del estilo románico empleadas en su construcción. Sus abades se empeñaron en convertirlo en una segunda Roma, una aspiración a la que no era ajena la idea de lo bello al servicio de la liturgia, ya que se consideraba que el esplendor y la pureza de las formas externas eran sumamente importantes para honrar a Dios debidamente.
Los cistercienses
El poder y la opulencia que hablan alcanzado los monjes de Cluny —la iglesia de la casa madre, tras sucesivas ampliaciones, llegó a ser la más grande de la cristiandad— rompía con la máxima benedictina del “ora et labora”; durante todo el siglo XI se sucedieron los intentos de restaurar los principios fundamentales de la regla. Finalmente, lo consiguió el monje Roberto, que en 1089 se retira al bosque de Citeaux, en Borgoña, en compañía de otros hermanos. En la nueva orden del Císter se prohibió el lujo, tanto en el vestido, como en la comida y en la vivienda, por lo que los monasterios se construyeron siguiendo líneas extremadamente austeras. Esta austeridad propició la creación de edificios desprovistos de decoración, en los que lo principal era la estructura arquitectónica en sí misma. Un nuevo estilo, el gótico, se ajustó perfectamente a los deseos expresados por estos monjes; la fundación de los monasterios cistercienses favoreció la expansión del estilo por todos los rincones del continente.