domingo, 6 de noviembre de 2011

SANT MARTÍ DE TOURS


Martí va conèixer amb molta antelació la seva mort i va anunciar als seus germans la proximitat de la dissolució del seu cos. Mentrestant, per una determinada circumstància, va haver de visitar la diòcesi de Candes. Existia en aquella Església una desavinença entre els clergues, i, desitjant ell posar pau entre ells, encara que sabia que s'acostava la seva fi, no va dubtar a posar-se en camí, mogut per aquest desig, pensant que si aconseguia pacificar l'Església seria aquest un bon colofó ​​a la seva vida.

Va romandre per un temps en aquella població o comunitat, on hi havia establert el seu domicili. Un cop restablerta la pau entre els clergues, quan ja pensava tornar al seu monestir, de sobte van començar a faltar-li les forces; va cridar llavors als germans i els va indicar que s'acostava el moment de la seva mort. Ells, tots a una, van començar a sentir tristor i dir-li entre llàgrimes:

«¿Per què ens deixes, pare? A qui ens comandes en la nostra desolació? Envairan el teu ramat llops rapinyaires; qui ens defensarà dels seus mossegades, si ens falta el pastor? Sabem que vols estar amb Crist, però una dilació no farà que es perdi ni disminueixi teu premi; compadeix més bé de nosaltres, a qui deixes ».

Llavors ell, commogut per aquest plor, ple com estava sempre d'entranyes de misericòrdia al Senyor, s'explica que va plorar també, i, tornat al Senyor, va dir tan sols aquestes paraules en resposta al plor de les seves mans:

«Senyor, si encara sóc necessari al teu poble, no defuig el treball; es faci la teva voluntat».

Oh home digne de tota lloança, mai derrotat per les fatigues ni vençut per la tomba, igualment disposat a una cosa i l'altra, que no va tremolar davant la mort ni rebutjar la vida! Amb els ulls i les mans contínuament aixecats al cel, no desistia en la pregària, i com els preveres, que en aquells dies havien acudit a ell, li rogasen que alleugés una mica el seu cos canviant de posició, els va dir:

«Deixeu, germans, deixeu que miri al cel i no a la terra, i que el meu esperit, a punt ja de fer camí, es dirigeixi al Senyor».

Dit això, va veure el dimoni a prop seu, i li va dir:

«Per què ets aquí, bèstia ferotge? Res trobaràs en mi, malvat, al si d'Abraham està a punt d'acollir-me ».

Amb aquestes paraules va lliurar el seu esperit al cel. Martí, ple d'alegria, va ser rebut en el si d'Abraham; Martí, pobre i humil, va entrar al cel, carregat de riqueses.



CRISTIANITZAR - DESCRISTIANITZAR. A PROPÓSITO DE SAN JUAN

Quan el cristianisme va esdevenir la religió oficial del Imperi es va trobar que havia de barallar-se amb realitats abans insospitades. Si durant els primers segles hi havia un llarg procés de catecumenat abans del bateig, ara aixó s´havia d´alterar per la premura de la oficialitat de les conversions. La obligatorietat es va apoderar de la llibertat pero el món pagà ni va acabar d´entendre el cristianisme ni el va asumir de cor.
Un dels efectes de tota aixó va ser la cristianització de moltes festes paganes. De vegades el procés era imposat per la autoritat, que presionada pels desitjos del poble no volia contrariar-los i d´altres vegades era per un seriós esforç de catequitzar mitjançant els elements festius de les celebracions pero alterant el seu significat.

Sant Joan és una d´aquestes festes cristianitzades. La celebració d´una Nit de Foc durant el solstici d´estiu es gairabé universar: El Ra egipci, el Belenos celta, el Febo grec, etc... eren deitats relacionades emb el sol i el foc. El foc és precisament l'element més visible d'aquesta nit. Un dels paprs que el foc juga en els rituals és la purificació. En aquest aspecte, el cristianisme va proposar la figura de Sant Joan, qui bateixa, no amb foc sino amb aigua i demana amb la seva predicació la nostra purificació i conversió.
En el nostre món assistim a un procés contrari: la descristianització de les festes cristianes, volent proposar rituals laics que retornen a les fonts paganes. La nit de Sant Joan esdevé un moment adient per tota mena de rituals neo pagans, de la wicca o les corrents pseudo-místiques de la "New Age"



Cuando el cristianismo se convirtió en la religión oficial del Imperio se encontró que tenía que pelearse con realidades antes insospechadas. Si durante los primeros siglos había unlargo proceso de catecumenado antes del bautizo, ahora esto se había de alterar por lapremura de la oficialidad de las conversiones. La obligatoriedad se apoderó de la libertadpero el mundo pagano ni acabar de entender el cristianismo ni el asumió de corazón.
Uno de los efectos de toda esto fue la cristianización de muchas fiestas paganas. A veces elproceso era impuesto por la autoridad, que presionada por los deseos del pueblo no queríacontrariar los mismos y otras veces era por un serio esfuerzo de catequizar mediante loselementos festivos de las celebraciones pero alterando su significado.
San Juan es una de esas fiestas cristianizadas. La celebración de una Noche de Fuegodurante el solsticio de verano se casi Universia: El Ra egipcio, el Belenos celta, el Febogriego, etc ... eran deidades relacionadas emb el sol y el fuego. El fuego es precisamente el elemento más visible de esta noche. Uno de los paprs que el fuego juega en los rituales esla purificación. En este aspecto, el cristianismo propuso la figura de San Juan, quien bateixa,no con fuego sino con agua y pide con su predicación nuestra purificación y conversión.
En nuestro mundo asistimos a un proceso contrario: la descristianización de las fiestascristianas, queriendo proponer rituales laicos que retornan a las fuentes paganas. La nochede San Juan se convierte en un momento adecuado para todo tipo de rituales neo paganos,de la wicca o las corrientes pseudo-místicas de la "Nueva Era"

MAR JESHVAN


JESÚS DEIA "JESHVÁN" AL MES DE NOVEMBRE




D'acord amb el Sefer Ietzirá, cada mes de l'any jueu té una lletra de l'alfabet hebreu, un signe del zodíac, una de les dotze tribus d'Israel, un sentit, i un òrgan controlador del cos que li correspon.Jeshvan (o Mar Jeshvan) és el vuitè mes del calendari jueu.A la Bíblia, és cridat el jodesh bul, de la paraula Mabul, "diluvi", que va començar el 17 de Jeshvan i va culminar el 27 del mateix mes de l'any següent. El dia 28 Noaj ofrenà el seu sacrifici a Di-s i Aquest li va prometre no tornar a portar un diluvi sobre la terra per destruir la humanitat, revelant-li després la senyal del pacte amb el món, l'arc de Sant Martí.És l'únic mes que no té dies festius o mitzvot especials. Ens van ensenyar que està "reservat" per al temps del Mashíaj, qui va a inaugurar el tercer Temple en jeshvan.Color: VioletaLletra: maiÉs considerada com la lletra del Mashíaj, de qui està dit: "davant del sol, està el seu nom Ie-non (de la mai)" (salms 72:17). L'arrel verbal mai significa "regnar". Com substantiu significa "l'hereu del tron" (de cap).El mes vuitena és el de l'Mashíaj, ja que 8 vol dir la revelació eterna del sobrenatural (l'estat consumat de la natura rectificada és el secret del número set). Mentre que el "arpa" d'aquest món té set cordes, la del Mashíaj té vuit. Així com 8 transcendeix a 7, 50 (el valor numèric de la lletra mai) transcendeix a 49, que és 7 al quadrat. En aquest món, la mai està doblegada, confinada als límits de la naturalesa. Amb l'arribada del Mashíaj, la mai "s'estira" (la figura de la mai de final de paraula), obrint-se pas a través dels límits de la naturalesa, i baixa "per sota de la línia" cap a les esferes subterrànies de la realitat per revallí la tot abraçadora llum Infinita de Di-s.Mazal: akrav (escorpí)Ensenyen els nostres savis que l'escorpí és el membre més mortífer de la categoria general de criatures verinoses, la figura arquetípica és la serp primordial de l'Edèn. La paraula akrav deriva de akev, "taló, com està dit:" i la teva [la serp] el mossegarà [l'home] al taló "(Gènesi 3:15). Per això el akrav simbolitza la "mossegada" perfecta de la serp en el taló de l'home.En general, el verí de la serp és "calent", en canvi el del escorpí és "fred". El Mashíaj és l'única ànima que pot vèncer, matar i al final reviure a la serp primordial (per trasnformarla en bé).(L'ànima del Mashíaj i el seu estat permanentment conscient, manifesta la rectificació definitiva del "calor", "cremant" només en el seu amor per Di-s i Israel, i també del "fred", el fred absolut a les falses vanitats d'aquest món).Aquest és el secrerto de l'equació numèrica: Mashíaj (358) = Najash (358, la serp).Akrav (372) = Mashíaj (358, najash) més David (14, la mai és la lletra número 14 del alefbet).L'arrel de la paraula jeshvan (jet, shin, mai) es permuten per formar la paraula najash (en jeshvan, la mai està "estirada" i en najash està "doblegada").Tribu: MenasheÉs el fill primogènit de Iosef. Derivant de la paraula "oblidar" (literalment "saltar, alt i fora"), Menashe implica el poder de l'Tzadik (Iosef) de fer-nos oblidar les adversitats, les proves i les tribulacions d'aquest món amb l'arribada del Mashíaj. Amb el poder i el sentit de Menashe, tots els dolors d'aquest món es transformen i converteixen en el plaer de l'era messiànica. Les lletres d'aquest nom es permuten per formar la paraula neshamá, "ànima".Menashe representa el sentit de revelar l'ànima Divina d'Israel. A la Bíblia, Moisès (Moshé) és anomenat Menashe, en agregar-li la mai corresponent a Jeshvan. Està dit de Moisès: "ell ​​és el primer redemptor i ell és l'últim redemptor" (veure Shemot Rabà 4:2; Zohar 1:253 a; Shaar HaPesukim, Vaiejí; Torà Or, al principi de Mishpatim). En la seva primera vida (com "primer redemptor") no va aconseguir el "portal 50 del enteniment" (l'entesa de Di-s Mateix, com si fos, i La seva intenció més profunda de la creació de l'univers). Quan torni com Mashíaj, se li donarà per sempre el "portal 50", la mai de Mashíaj, el secret de Menashe (Moshé-mai). Se'ns ensenya en el Zohar que quan Moisès es va anar d'aquest món per primera vegada va rebre aquest portal 50 i va ser "sepultat" en la Mishná, una altra permutació de Menashe, Moshé-mai. A través de l'estudi de la Mishná (en els temps de l'exili) revelem la neshamá d'Israel i així mereixem la redempció de Moshé-Mashíaj i la revelació per a tots en la terra del "portal 50".Sentit: olfacteÉs el sentit més espiritual, i en hebreu "olorar", reiaj, està emparentat amb ruaj, "esperit".Ensenyen els nostres savis que l'olfacte és l'únic sentit que "gaudeix l'ànima i no el cos" (neshamá - Menashe). És l'únic dels cinc sentits que no va participar del pecat original de l'home al Jardí de l'Eden, i per tant no va ser tacat o impurificat. És el sentit que va salvar al poble jueu en els temps de Mordejai i Ester, que són anomenats Mor veHadas ("mirra i murta", les dues fonts primàries de fragància). Està manifestat explícitament que aquest és el sentit del Mashíaj: "i ell farà olor en el temor de Di-s" - "jutjarà amb l'olfacte" (més que amb la vista o l'oïda, Isaïes 11:3; Sanhedrin 93b).Amb el seu sentit de l'olfacte (el seu ruaj hakodesh, "l'esperit sagrat") el Mashíaj sabrà com connectar cada ànima jueva amb el seu origen Diví, i així identificar la seva tribu a Israel.Controlador: els intestinsLa paraula Dakin (intestins) deriva de DAKA ("minut") o dak ("partícula"). Això implica el poder de desintegrar en parts petites i refinades. En el procés de preparar l'encens en el Temple (l'expressió consumada del sentit de l'olfacte en el servei del temple), un dels ajudants havia de dir una i altra vegada: "mol bé, mol bé" (hadek eitev, eitev hadek) Tots els sacrificis al temple tenen la intenció de produir un "aroma agradable" (reiaj nijoaj) i gratificar el sentit Diví de l'olfacte, que implica la "satisfacció" Divina amb el servei de Ses fills d'Israel en particular i amb La seva creació en general. Els nostres savis interpreten la frase reiaj nijoaj com "Jo estic satisfet (Najat ruaj), perquè he parlat i s'ha complert meva voluntat".Aquesta satisfacció Divina amb l'home i la creació va ser expressada per primera vegada el 28 de Jeshván, quan Noaj va oferir el seu sacrifici a Di-s, i per La seva satisfacció, Di-s prometre a Noaj mai més destruir el món amb un diluvi. Com està explícitament expressat en les lleis de la Torà, l'aroma "agradable" a Di-s és produït pels greixos dels intestins oferts a l'altar i per això se'ls aconsidera controladors del sentit de l'olfacte.