CRISTIANITZAR - DESCRISTIANITZAR. A PROPÓSITO DE SAN JUAN

Quan el cristianisme va esdevenir la religió oficial del Imperi es va trobar que havia de barallar-se amb realitats abans insospitades. Si durant els primers segles hi havia un llarg procés de catecumenat abans del bateig, ara aixó s´havia d´alterar per la premura de la oficialitat de les conversions. La obligatorietat es va apoderar de la llibertat pero el món pagà ni va acabar d´entendre el cristianisme ni el va asumir de cor.
Un dels efectes de tota aixó va ser la cristianització de moltes festes paganes. De vegades el procés era imposat per la autoritat, que presionada pels desitjos del poble no volia contrariar-los i d´altres vegades era per un seriós esforç de catequitzar mitjançant els elements festius de les celebracions pero alterant el seu significat.

Sant Joan és una d´aquestes festes cristianitzades. La celebració d´una Nit de Foc durant el solstici d´estiu es gairabé universar: El Ra egipci, el Belenos celta, el Febo grec, etc... eren deitats relacionades emb el sol i el foc. El foc és precisament l'element més visible d'aquesta nit. Un dels paprs que el foc juga en els rituals és la purificació. En aquest aspecte, el cristianisme va proposar la figura de Sant Joan, qui bateixa, no amb foc sino amb aigua i demana amb la seva predicació la nostra purificació i conversió.
En el nostre món assistim a un procés contrari: la descristianització de les festes cristianes, volent proposar rituals laics que retornen a les fonts paganes. La nit de Sant Joan esdevé un moment adient per tota mena de rituals neo pagans, de la wicca o les corrents pseudo-místiques de la "New Age"

Cuando el cristianismo se convirtió en la religión oficial del Imperio se encontró que tenía que pelearse con realidades antes insospechadas. Si durante los primeros siglos había unlargo proceso de catecumenado antes del bautizo, ahora esto se había de alterar por lapremura de la oficialidad de las conversiones. La obligatoriedad se apoderó de la libertadpero el mundo pagano ni acabar de entender el cristianismo ni el asumió de corazón.
Uno de los efectos de toda esto fue la cristianización de muchas fiestas paganas. A veces elproceso era impuesto por la autoridad, que presionada por los deseos del pueblo no queríacontrariar los mismos y otras veces era por un serio esfuerzo de catequizar mediante loselementos festivos de las celebraciones pero alterando su significado.
San Juan es una de esas fiestas cristianizadas. La celebración de una Noche de Fuegodurante el solsticio de verano se casi Universia: El Ra egipcio, el Belenos celta, el Febogriego, etc ... eran deidades relacionadas emb el sol y el fuego. El fuego es precisamente el elemento más visible de esta noche. Uno de los paprs que el fuego juega en los rituales esla purificación. En este aspecto, el cristianismo propuso la figura de San Juan, quien bateixa,no con fuego sino con agua y pide con su predicación nuestra purificación y conversión.
En nuestro mundo asistimos a un proceso contrario: la descristianización de las fiestascristianas, queriendo proponer rituales laicos que retornan a las fuentes paganas. La nochede San Juan se convierte en un momento adecuado para todo tipo de rituales neo paganos,de la wicca o las corrientes pseudo-místicas de la "Nueva Era"

LA CASTANYADA

Un dels costums més característics de la festa és la castanyada, una pràctica inicialment d’àmbit familiar, que empra un dels fruits propis de la tardor. 

Les castanyes eren torrades a casa o bé, a ciutat, es compraven a les castanyeres. 

Avui, l’ofici de torrar i vendre castanyes pràcticament ha desaparegut però la tradició, amb l’olor característica, continua ben viva, de la mà de les parades portades sovint per col·lectius de joves que aprofiten aquesta efímera activitat comercial per obtenir beneficis econòmics per a les respectives associacions.

L’altre gran producte gastronòmic és el panellet, producte de rebosteria casolana, fet amb ametlla, sucre i rovell d’ou, bàsicament. Pot anar cobert de pinyons i acollir altres components com el coco o la xocolata. Té un origen poc clar, però probablement recorda els antics àpats funeraris i els ‘pans dels morts’ que es portaven a l’església.

També hi ha indrets on per Tots Sants fan uns bunyols molt semblants als de Setmana Santa. La fruita confitada, que es conserva més enllà dels mesos en què es cull, també és present a la festa.

Amb els nous espais de sociabilitat, com els cafès, a partir del segle XIX, molts pobles van començar a fer-hi castanyades col·lectives, que s’acompanyaven amb begudes com la garnatxa o la mistela. 

A les zones de muntanya on se’n produïen, de vegades les castanyes que es torraven procedien de captes realitzades dies enrere per les cases del poble. En alguns llocs es menjaven al voltant d’una foguera feta al mig de la plaça amb llenya, que també s’havia anat a captar i que servia per torrar-les.

A les ciutats de fa cent anys, els cafès i les entitats van començar a organitzar rifes de castanyes, panellets i confitura. Els elements gastronòmics propis de la festa van passar a generar, doncs, un nou acte festiu amb ritual propi. Aquestes rifes, amb una dinàmica característica, sense butlletes i amb apostes orals, encara es fan a Reus.

En l’actualitat associacions i particulars celebren castanyades populars, a l’aire lliure, amb ball, parades de castanyes, coques, moscatell i altres begudes. 

TOTS SANTS: ELS ORIGENS

Al començament, el cristianisme celebrava la festa dels difunts a la primavera, ja que es vinculava a la creença en la resurrecció, i celebrava la festa dels Màrtirs poc després de la Pasqua. 

Però la forta tradició anterior, bàsicament en els països de cultura celta, va retornar la festa cap a la tardor. Tots Sants, el primer de novembre, s’escau en un temps de transició. Els hàbits de les persones canvien i es preparen per als mesos de fred i fosca creixent. La natura, després de l’esclat de l’estiu, entra en un temps de mort aparent: les fulles dels arbres cauen, no hi ha flors i les plantes semblen adormides. No és estrany que des de l’antigor moltes cultures haguessin instituït en aquest moment una festa en record dels difunts.

D’una banda, des del principi del segle IX se celebra la festa de Tots els Sants, dedicada a tots aquells que pel comportament en vida s’han guanyat un lloc al paradís, l’1 de novembre. 

Al segle XI, l’orde monàstic de Cluny va crear el dia de Commemoració dels Fidels Difunts per pregar per tots els morts. Popularment, el conjunt d’ambdues festes va prendre la denominació genèrica de Tots Sants. 

La simplificació del calendari festiu produïda per la industrialització va fer suprimir la festa laboral del 2 de novembre.

ESPECIAL TOTS SANTS 2011

PERE VERSUS PAU

HOMILÍA DE S.S. JUAN PABLO II EN LA MISA DE IMPOSICIÓN DEL PALIO A 28 ARZOBISPOS METROPOLITANOS, CELEBRADA EN LA SOLEMNIDAD DE SAN PEDRO Y SAN PABLO

1. «Tú eres Pedro y sobre esta piedra edificaré mi Iglesia» (Mt 16, 18).

La liturgia de la Palabra en esta solemnidad de san Pedro y san Pablo presenta dos elementos que aparentemente se contradicen, pero que en realidad se complementan recíprocamente. En efecto, por una parte, tenemos la extraordinaria vocación de los apóstoles Pedro y Pablo; y, por otra, las dificultades que tuvieron que afrontar en el cumplimiento de la misión que les confió el Señor.
En el pasaje evangélico, Jesús dirige a Simón Pedro, en las cercanías de Cesarea de Filipo, estas palabras: «Te daré las llaves del reino de los cielos; lo que ates en la tierra quedará atado en el cielo, y lo que desates en la tierra quedará desatado en el cielo» (Mt 16, 19). Cristo anuncia de esta manera la institución de la Iglesia, fundándola en el ministerio de Pedro que para ella reviste, en consecuencia, un significado esencial y permanente.
Cuando Jesús preguntó: «¿Quién dice la gente que es el Hijo del hombre?», los Apóstoles le refirieron varias opiniones que circulaban entre los judíos. Pero cuando les preguntó directamente: «Y vosotros, ¿quién decís que soy yo?» (Mt 16, 15), Pedro respondió, en nombre de los Doce: «Tú eres el Mesías, el Hijo de Dios vivo» (Mt 16, 16).
Pedro hizo su profesión de fe en Cristo y esa fe constituye el sólido fundamento del pueblo de la nueva alianza. La Iglesia no es, ante todo, una estructura social; es la comunidad de los que comparten la misma fe de Pedro y de los Apóstoles; la comunidad de los que proclaman la única fe apostólica. Esta profesión común de fe representa la auténtica razón de ser de la Iglesia como institución visible: motiva y sostiene todos sus proyectos e iniciativas.

2. Hemos escuchado de nuevo estas palabras de Jesús en el día en que recordamos con veneración a los santos apóstoles Pedro y Pablo. Los santos Padres solían compararlos con dos columnas, sobre las que se apoya la construcción visible de la Iglesia. Siguiendo la antigua tradición, la liturgia los celebra juntos, recordando el mismo día su glorioso martirio: Pedro, cuya tumba se encuentra en esta colina Vaticana, y Pablo, cuyo sepulcro se venera en la vía Ostiense. Ambos sellaron con su sangre el testimonio que dieron de Cristo con la predicación y el ministerio eclesial.
La liturgia de hoy subraya muy bien este testimonio, y también permite vislumbrar la razón profunda por la cual convenía que la fe profesada por los dos Apóstoles con sus labios fuera coronada asimismo con la prueba suprema del martirio.

3. Esa razón se manifiesta en el pasaje de los Hechos de los Apóstoles que acabamos de proclamar, así como en el salmo responsorial y en la lectura tomada de la carta a Timoteo, y la recuerda de modo sintético el estribillo del salmo responsorial: «¡Bendito el Señor, que libra a sus amigos!» (cf. Sal 33, 5).
La primera lectura recuerda la liberación milagrosa de Pedro de la cárcel de Jerusalén, donde había sido encerrado por el rey Herodes. En la segunda lectura, san Pablo, casi resumiendo toda su actividad apostólica y misionera, afirma: «El Señor me libró de la boca del león» (2 Tm 4, 17). Esos testimonios muestran, en cierto sentido, el camino común que recorrieron los dos Apóstoles. Ambos fueron enviados por Cristo a anunciar el Evangelio en un ambiente hostil a la obra de la salvación. Pedro experimentó esta resistencia ya en Jerusalén, donde Herodes, para granjearse el favor de los judíos, lo encarceló con la intención de «ejecutarlo en público» (Hch 12, 4). Pero fue librado milagrosamente de las manos de Herodes, y así pudo llevar a término su misión evangelizadora, primero en Jerusalén y luego en Roma, poniendo todas sus energías al servicio de la Iglesia que nacía.
También san Pablo, enviado por el Resucitado a muchas ciudades y poblaciones paganas, pertenecientes al Imperio romano, encontró fuertes resistencias tanto por parte de sus compatriotas como de las autoridades civiles. Sus cartas son un testimonio espléndido de esas dificultades y del gran combate que tuvo que librar por la causa del Evangelio.
Al final de su misión, pudo escribir: «Yo estoy a punto de ser sacrificado y el momento de mi partida es inminente. He librado bien mi combate, he corrido hasta la meta, he mantenido la fe» (2 Tm 4, 6-7).
San Pedro y san Pablo, cada uno con su historia personal y eclesial, testimonian que, aun en medio de durísimas pruebas, el Señor no los abandonó nunca. Estuvo con Pedro para librarlo de las manos de sus enemigos en Jerusalén, estuvo con Pablo en sus continuos esfuerzos apostólicos, para darle la fuerza de su gracia, a fin de convertirlo en intrépido heraldo del Evangelio para bien de los gentiles (cf. 2 Tm 4, 17).

4. La Iglesia está llamada a profundizar su vínculo con el testimonio de los apóstoles Pedro y Pablo. Al celebrar esta solemnidad litúrgica las comunidades cristianas de todo el mundo fortalecen entre sí los vínculos de unidad fundados en la profesión de la misma fe en Cristo y en la caridad fraterna. Signo elocuente de esa comunión eclesial es el rito de la imposición del sagrado palio por parte del Sucesor de Pedro a los nuevos arzobispos metropolitanos procedentes de diversas naciones.
Amadísimos hermanos en el episcopado me alegra acogeros en esta solemne celebración, durante la cual recibiréis el palio como signo de unidad con la Sede de Pedro y de participación en la misión, encomendada por Cristo a los Apóstoles y a sus sucesores, de anunciar el Evangelio a todas las naciones. Asimismo, deseo saludar y abrazar con afecto a las comunidades eclesiales confiadas a vosotros pidiendo al Señor para vuestros fieles la abundancia de los dones del Espíritu Santo.

5. El testimonio de fe y el arduo combate que tuvieron que librar los apóstoles Pedro y Pablo a causa del Evangelio, si los consideramos sólo desde una perspectiva humana, terminaron con una derrota. También en esto siguieron fielmente el modelo de Cristo. En efecto, siempre hablando humanamente, la misión de Cristo, condenado a muerte y crucificado, terminó con una derrota.
Sin embargo, ambos Apóstoles, teniendo su mirada fija en el misterio pascual, no dudaron de que precisamente esa aparente derrota a los ojos del mundo, constituía en realidad el inicio de la realización del plan de Dios. Era la victoria sobre las fuerzas del mal, que obtuvo primero Cristo y, luego, sus discípulos, mediante la fe. La comunidad entera de los creyentes se basa en el firme cimiento de la fe apostólica y da gracias a Cristo por la sólida roca, sobre la que están construidas tanto su vida como su misión.
El Señor, que hoy nos alegra con el glorioso recuerdo de los apóstoles Pedro y Pablo, nos concede escuchar con corazón dócil, conservar con devoción y transmitir con fidelidad su enseñanza, para que el anuncio evangélico llegue a todos los confines de la tierra. Amen.

ACTIVITATS

COMPARAR LES FIGURES DE PERE I PAU

	PERE	PAU
LLOC DE NAIXEMENT
OFICI I FORMACIÓ
RELACIO AMB JESUS
ESCRITS
RELACIO AMB ELS GENTILS
PAPER A L´ESGLÈSIA
MORT

SANT PERE, LA INSTITUCIÓ

SANT PERE

Un Home de Betsaida, anomenat Simó, ha passat a la història com a Pere, un dels Dotze Apòstols de Jesús de Natzareth el primer Sant Pare del Cristianisme.

Sabem de Simó que estava casat i que vivia a Cafarnaüm, on treballava com a pescador al Llac Tiberíades, acompanyat del seu germà Andreu i sabem que va ser un dels primers deixebles de Jesús i ho va abandonar tot per seguir el Messies. El més precís sobre la vocació de Sant Pere és l'Evangeli de Joan (hom pensa que va ser escrit vora l'any 100), que conta com Jesús va ser presentat a Simó pel germà d'aquest, Andreu. Probablement Joan, i Andreu foren dels primers deixebles de Jesús, per tant és comprensible que Joan tingui un record personal molt precís d'uns esdeveniments tan importants en la seva existència.

Mateu ens descobreix com es Pere qui confessa que Jesús es el Fill de Déu i com Jesús (16:16-18), li va dir: “Feliç de tu, Simó, fill de Jonàs: això no t'ho han revelat els homes, sinó el meu Pare del Cel! I jo et dic que tu ets Pere, i sobre aquesta pedra edificaré la meua església.”

Aquesta lectura l’hem de llegir en el context de la festa del Iom Kippur, en la qual el Suma Sacerdot pronuncia solemnement el nom de Déu i fa sacrificis sobre la pedra del altar del Temple.

Arran del procés i de la condemna de Jesús, Pere nega el seu mestre, però serà, juntament amb Joan, un dels primers a admetre la resurrecció i a donar-ne fe. El gall és un animal molt simbòlic pels jueus: és una metàfora del discerniment, perquè és el primer animal capaç d’esbrinar la diferència entre les tenebres i el llum. Una de les dites jueves afirma que “Fulano” té més discerniment que un gall o et desitgen que sàpigues discernir com un gall. Pere, negant a Jesús tres cops abans que canti el gall, és la viva imatge de la confusió i el sense-sentit. Aquestes tres negacions seran tres preguntes reiteratives fetes en l’epiloga del Evangeli de Joan (Jn 21, 15-17): “Simó fill de Jonàs, m’estimes?”

Pere és un dels apòstols de qui més parlen els Evangelis i els Fets dels Apòstols. La darrera part de la seva vida no és relatada als llibres del Nou Testament.

Hom li atribueix dues cartes integrades a la Bíblia.

Segons la tradició catòlica, després d'haver evangelitzat Antioquia, la regió del Pont, Galàcia, Bitínia i Capadòcia, hauria marxat a Roma, n'hauria esdevingut el primer bisbe i hauria mort com a màrtir a l'emplaçament del Vaticà. La seva tomba va ser trobada efectivament per l'arqueòleg Jérôme Carcopino als anys quaranta i pot ser visitada. Segons la tradició popular, sant Pere seria el guardià de les portes del Paradís, per això se'l representa amb unes claus a la mà. Segons la història, no podem saber res dels orígens de Pere. Els Evangelis no poden ésser pas considerats llibres d’història tal com es considera avui dia; aquest no n'és pas l'objectiu dels evangelistes, que en cap cas cerquen ser precisos ni “objectius”. Mes aviat són deixebles que viuen llur fe i, a resultes d'això, produeixen documents apologètics destinats a animar la fervor de llurs auditors i a resumir el que consideren que és important difondre. La visió no cristiana dels primers temps del cristianisme és una al·lusió vaga i tardana de Tàcit als fidels d'allò que aleshores només és considerat com una secta del judaisme i hom no disposa pas de cap testimoni escrit contemporani sobre els apòstols.

Pere va ser el primer Papa, probablement fins als voltants dels anys 64 a 67 i va ser succeït per Lli I

PAU DE TARS, EL CARISME

Pau de Tars

De Saule de Tars i després Pau, sabem que va nèixer a Tars entre els anys 7 i 10 dC i que va morir a Roma al voltant dels anys 64 o 67. Pau és descrit al Nou Testament com un jueu hel·lenitzat i ciutadà romà de Tars, a la regió de Cilícia (avui dia a Turquia). Era considerat un erudit del judaisme, de la branca dels fariseus, i perseguidor dels cristians abans de la seva conversió camí de Damasc. Allà Pau va sentir la veu de Jesús, i es va convertir al cristianisme. Després de ser acceptat per la resta dels apòstols, va rebre l'encàrrec de predicar l'evangeli als "gentils" (és a dir, els no jueus) de l'imperi romà, portant el missatge del cristianisme a nombroses regions d'Àsia Menor i d'Europa incloent Roma i, segons la tradició, encara que no està escrit a la Bíblia, també a Hispània.

Se li atribueix l'escriptura de catorze cartes o epístoles, conegudes com Epístoles Paulines, que constitueixen el fonament teològic i eclesiològic del Nou Testament i d'orientar definitivament la comunitat religiosa a superar el judaisme nacionalista i tancat que n'amenaçava la universalitat.

Sabem coses de la seva vida perque ell mateix les confessa a les epístoles: era fill de comerciants hebreus de la tribu de Benjamí, és circumcidat als vuit dies de nèixer, educat segons la llei mosaica i de ben jove és enviat a Jerusalem a l'escola del rabí Gamaliel (Filipencs 3,5), representant de la branca més lliberal dels fariseus, on aprofundeix en l'estudi i història de l'Antic Testament i amb qui també aprèn dialèctica. Es converteix així en un fanàtic activista perseguidor dels primers seguidors de Jesús. Presencia i participa en la mort per lapidació del seu company d'escola Esteve, considerat el primer màrtir cristià.

Jo mateix sóc israelita, descendent d'Abraham, de la tribu de Benjamí! (Romans 11, 1).

Circumcidat el dia vuitè, sóc israelita de naixement, de la tribu de Benjamí, hebreu i fill d'hebreus; en l'observança de la Llei, era fariseu.

(Filipencs 3, 5).

Jo sóc un jueu de Tars de Cilícia, ciutadà d'una ciutat que no és pas desconeguda. (Fets 21, 39).

Es creu que va néixer cap a l'any 10 i que possiblement tenia un germà i de ben segur una germana:

Saludeu Rufus, que ha estat escollit en el Senyor, i la seva mare, que considero també meva.

(Romans 16, 13).

Però el fill de la germana de Pau es va assabentar de l'emboscada. Anà a la caserna i va entrar-hi per contar-ho a Pau. (Fets 23, 16)

Parlava l'arameu i l'hebreu:

(...) i llavors Pau els adreçà la paraula en la llengua dels jueus

(Fets 21, 40).

A la seva adolescència, cap els quinze anys, va ser enviat pels seus pares a Jerusalem per arrivar a ser escriba o rabí sota la instrucció del Rabí Gamaliel on destacava d'entre els seus companys:

i en la defensa del judaisme sobrepassava molts companys de la meva edat (Gàlates 1, 14).

Jo sóc jueu, nascut a Tars de Cilícia, però educat en aquesta ciutat, instruït als peus de Gamaliel en l'observança estricta de la Llei dels nostres pares, ple de zel per Déu, com n'esteu avui tots vosaltres. (Fets 22, 3).

L'expressió “als peus de Gamaliel” pot ben expressar que Pau va rebre una formació segons els principis de la seva escola, coneguda per ser d'una branca del fariseisme molt oberta.

A l'any 36, camí de Damasc, mentre perseguia cristians per dur-los a Jerusalem per ser jutjats, és quan té lloc la seva conversió degut a l'aparició de Crist segons els Fets dels Apòstols:

Però mentre feia camí s'esdevingué que, en ser prop de Damasc, de sobte esclatà al seu entorn un fulgor celestial, i caient per terra va sentir una veu que li deia: "Saule, Saule, per què em persegueixes?". Ell respongué: "Qui ets, Senyor?" Li digué: "Jo sóc Jesús, el qui tu persegueixes. Aixeca't, fes cap a la ciutat, i allà et diran el que has de fer.

A Damasc s'hi va estar tres dies sense veure-hi i sense menjar ni beure res. A les seves epístoles no parla d'aquest fet, però afirma que perseguia als cristians i que se li aparegué Jesús com a un que neix fora de temps (1 Corintis 15, 8).

Recobra la vista, es converteix al cristianisme i és batejat per Ananies. Comença a ensenyar i a predicar a les sinagogues de Damasc que Jesús és el Messies que els jueus esperen. Retorna a Jerusalem on Bernabé, antic company d'escola l'espera, i el presenta als apòstols, on continua predicant-hi. En aquella època l'ensenyament s'adreçava als jueus per a convertir-los. A ulls dels primers cristians, que encara se sentien jueus, els incircumcisos (els "goyim” o “gentils") eren persones impures i per tant el missatge de Crist no semblava adreçat a elles. Segons Lluc, al Concili de Jerusalem, Pau aconsegueix convèncer als altres caps de la primera comunitat cristiana que es podia ser batejat (ritu de la purificació) sense haver estat circumcidat prèviament (Fets 21, 15-26). Malgrat això les tensions persistiren amb la corrent encapçalada per Jaume (Gàlates 2, 11-14).

Pau fou un gran viatger, que va fundar i sostenir les primeres esglésies de tot l'est de la conca mediterrània, i quan no li era possible visitar les comunitats personalment, s'hi comunicava per cartes. Però el fort compromís amb els gentils i les seves fermes conviccions religioses li van crear enemistats entre certs jueus.

Fou arrestat a Jerusalem i a punt de ser linxat, però els seus contactes i el fet de tenir la ciutadania romana el van salvar d'una mort segura. El governador romà l'empresonà durant dos anys a Cesàrea de Palestina. A petició del mateix Pau, va ser enviat per mar cap a Roma per comparèixer davant l'emperador. Una tempesta el desvià a Malta on s'hi va quedar uns mesos, després arribà a Roma on s'hi va instal·lar, primer en llibertat vigilada i després completament lliure. És en el periode d'aquests tres anys quan se suposa que va fer algun viatge més, com el de Tarraco, dels que no en queda però constància. Aquí morí decapitat, molt probablement l'any 67, com a conseqüència de les detencions per l'incendi de Roma a l'any 64, durant el mandat de Neró. Segons la tradició cristiana l'execució va ser el 29 de juny, el mateix dia que Sant Pere era crucificat. Va ser enterrat a la Via Ostiense de Roma. El 17 de febrer de 2005 el Vaticà, a través de la seva agència de premsa catòlica internacional va publicar que s'havia trobat un sarcòfag sota l'altar major de la basílica de Sant Pau i que podria contenir les restes de Pau.

CRISTIANITZAR-DESCRISTINITZAR

Quan el cristianisme va esdevenir la religió oficial del Imperi es va trobar que havia de barallar-se amb realitats abans insospitades. Si durant els primers segles hi havia un llarg procés de catecumenat abans del bateig, ara aixó s´havia d´alterar per la premura de la oficialitat de les conversions. La obligatorietat es va apoderar de la llibertat pero el món pagà ni va acabar d´entendre el cristianisme ni el va asumir de cor.
Un dels efectes de tota aixó va ser la cristianització de moltes festes paganes. De vegades el procés era imposat per la autoritat, que presionada pels desitjos del poble no volia contrariar-los i d´altres vegades era per un seriós esforç de catequitzar mitjançant els elements festius de les celebracions pero alterant el seu significat.
Sant Joan és una d´aquestes festes cristianitzades. La celebració d´una Nit de Foc durant el solstici d´estiu es gairabé universar: El Ra egipci, el Belenos celta, el Febo grec, etc... eren deitats relacionades emb el sol i el foc. El foc és precisament l'element més visible d'aquesta nit. Un dels paprs que el foc juga en els rituals és la purificació. En aquest aspecte, el cristianisme va proposar la figura de Sant Joan, qui bateixa, no amb foc sino amb aigua i demana amb la seva predicació la nostra purificació i conversió.
En el nostre món assistim a un procés contrari: la descristianització de les festes cristianes, volent proposar rituals laics que retornen a les fonts paganes. La nit de Sant Joan esdevé un moment adient per tota mena de rituals neo pagans, de la wicca o les corrents pseudo-místiques de la "New Age".
Deixo un bon exemple tret d´aquesta pàgina: http://www.tinet.org/~alipla/magia/magsanjuan.html

RECETAS PARA LA NOCHE DE SAN JUAN

23-24 DE JUNIO SOLSTICIO DE VERANO NOCHE DE SAN JUAN Los antiguos celtas llamaban Alban Heruin a este festival y su significado primordial era el de celebrar el instante en el que el Sol se hallaba en su máximo esplendor, cuando duraba más tiempo en el cielo y mostraba su máximo poder a los hombres, era el día que alcanzaba su mayor plenitud y, al mismo tiempo, el día en que empezaba a decrecer hacia su casi muerte en el Solsticio de Invierno. Se encendían hogueras para conmemorar ese poder del Sol y para compartir su fuerza con él, para alabarlo y al mismo tiempo para atraer su bendición sobre hombres, animales y campos. Resulta muy característica la asociación de este festival a las corrientes de amor y a pequeños rituales destinados a obtener pareja o a conservarla. Muchos son los rituales propios de la Noche de San Juan, la víspera del 24 de Junio, pero todos giran en torno al ensalzamiento del fuego. De hecho, este es el festival del fuego por ontonomasia, el rey de los festivales del fuego hasta el extremo de que el culto pagano del fuego y las hogueras, se han conservado más que en otras fiestas, y la costumbre popular ha mantenido su práctica incluso dentro del mismo cristianismo, aunque éste no ha podido dar una explicación religiosa convincente de dicho hábito. Realmente la noche del solsticio es la del 21 de Junio aunque la Iglesia la ha adaptado a la festividad de San Juan. Las plantas y flores, así como el que los cultivaran exclusivamente mujeres, evocan fácilmente la presencia de una tradición femenina de culto a la madre tierra. Recordemos igualmente que Adonis era el amante yaciente de la Diosa. Igualmente, la presencia del agua nos lleva a uno de los grandes símbolos de las celebraciones de San Juan que parece no tenerse en tanta consideración y que sin embargo, forma una parte esencial de numerosos ritos de esta festividad, el agua, llevándonos nuevamente a la presencia del poder femenino en esta festividad. Otra de las costumbres, que dio a esta fiesta el apelativo de "verbena", era la costumbre practicada en algunos lugares por las mozas casaderas de ir a recoger verbena a las doce de la noche la víspera de San Juan, creyendo que con ello conseguirían el amor del deseado por su corazón. Igualmente existían numerosos ritos y filtros de amor en torno a dicha planta. La pareja que saltaba unida la hoguera se decía que se procuraba así felicidad y buena fortuna. Otra costumbre es aquella en que las mozas arrojan guirnaldas trenzadas por ellas a sus amados a través de las llamas y ellos deben cogerlas antes de que caigan al fuego. Las guirnaldas se guardaban como talismanes de buena fortuna y, ocasionalmente, se quemaba alguna cinta en el hogar para procurar protección de sus habitantes y animales. Algunos grupos se introducen entre las olas, tras sus ceremonias, comulgando por un corto tiempo con el mar recibiendo de él otro tipo de fuerza que solo podemos reconocer como netamente femenino y vinculado con el símbolo de la Diosa. PRACTICAS RITUALES PARA LA NOCHE DE SAN JUAN RITUAL DE AMOR PARA LA NOCHE DE SAN JUAN OBJETIVO: Conseguir el amor MATERIALES A EMPLEAR: Si no encuentras algo o no lo entiendes llámame y te ayudaré. Una vela rosa ungida con aceite de amor. Incienso, preferiblemente de canela o rosa. Perfume aroma de Verbena o perfume de amor. Un saquito rosa. Cordoncillo rojo para atar el saquito. Un cordoncillo verde. Verbena. Purpurina roja. Un pedacito de imán. Una rosa seca (opcional). Ceniza de una hoguera de San Juan. CELEBRACIÓN DEL RITUAL: Encender la vela rosa la noche de San Juan (preferiblemente usando alguna madera de la hoguera) y luego, más o menos a solas, encenderemos el incienso. Coge ahora el cordón verde y haz siete nudos en él, mirando la vela y visualizando, al realizar este acto, que atraemos amor hacia nosotros. Es recomendable no pensar en alguien específico, porque podríamos entrar en líneas de magia manipulativa o magia negra. Dejemos que las fuerzas de los hados traigan hacia nosotros aquello que necesitamos y que más nos convenga. Al tensar cada nudo se dirá: "Por las fuerzas de esta noche mágica, ato el amor hacia mí." Realizado esto, tomaremos la mitad de la purpurina y la arrojaremos al aire, de modo que parte de ella nos caiga encima. A continuación, meteremos en el saquito el cordón con los nudos, una bolita con cera de la vela (mejor si la amasamos en forma de corazón), parte de la purpurina que queda y un poco de ceniza de la hoguera. A continuación, recitar: "¡Símbolos del amor y de los poderes de esta noche mágica, rellenad mi saquito de amor para atraer hacia mí el amor que me está destinado, para llenar mi vida de amor y felicidad por el poder de este saquito de San Juan! ¡Que así sea!." La vela se dejará arder hasta el final y guardaremos el saquito sin cerrar así como la purpurina restante y el cordoncillo rojo. "Que este polvo brillante ilumine y guíe el camino del amor hacia mí" Tras esto, puedes cerrar el saquito con el cordoncillo rojo. Antes de hacerlo se añadirá a la bolsa un pedacito de imán, la verbena y, si se desea, una rosa seca. RITUAL DEL DINERO PARA LA NOCHE DE SAN JUAN OBJETIVO: Conseguir dinero o mejoras económicas. MATERIALES A EMPLEAR: Si no encuentras algo o no lo entiendes llámame y te ayudaré. Una vela amarilla ungida con aceite del dinero. Incienso, preferiblemente de canela o jazmín. Perfume aroma de Verbena o perfume del dinero. Un saquito amarillo. Cordoncillo verde para atar el saquito. Un cordoncillo dorado. Purpurina dorada. Un pedacito de imán. Una moneda dorada. Ceniza de una hoguera de San Juan. CELEBRACIÓN DEL RITUAL: Encender la vela verde la noche de San Juan (preferiblemente usando alguna madera de la hoguera) y luego, más o menos a solas, encenderemos el incienso. Coge ahora el cordón dorado y haz siete nudos en él, mirando la vela y visualizando, al realizar este acto, que atraemos el dinero hacia nuestro bolsillo Dejemos que las fuerzas de los hados traigan hacia nosotros aquello que necesitamos y que más nos convenga. Al tensar cada nudo se dirá: "Por las fuerzas de esta noche mágica, ato el dinero hacia mí." Realizado esto, tomaremos la mitad de la purpurina y la arrojaremos al aire, de modo que parte de ella nos caiga encima. A continuación, meteremos en el saquito el cordón con los nudos, una bolita con cera de la vela (mejor si la amasamos en forma de moneda y trazamos un pentagrama sobre ella), parte de la purpurina que queda y un poco de ceniza de la hoguera. A continuación, recitar: "¡Símbolos de la prosperidad y de los poderes de esta noche mágica, rellenad mi saquito del dinero para atraer hacia mí el bienestar económico que me está destinado, para llenar mi vida de tranquilidad y felicidad por el poder de este saquito de San Juan! ¡Que así sea!." La vela se dejará arder hasta el final y guardaremos el saquito sin cerrar así como la purpurina restante y el cordoncillo verde. "Que este polvo brillante ilumine y guíe el camino del dinero hacia mí" Tras esto, puedes cerrar el saquito con el cordoncillo verde. Antes de hacerlo se añadirá a la bolsa un pedacito de imán, y una moneda dorada El saquito lo tienes que llevar contigo durante todo el año o ponerlo debajo de tu colchón.

Halloween, Día de Morts i Tots els Sants

Check out this SlideShare Presentation:

Halloween, Día de Muertos y Todos los Santos

View more presentations from Amparo.

Imatge de Maria per a omplir

LA MERCÈ: SIMBOLS DE LA LLIBERTAT