RECEPTA DELS PANELLETS

RECEPTA DELS PANELLETS DE PINYONS

(INGREDIENTS PER A UN KILO)    

- 1/2 kilo d'ametlles molgudes.   

- 200 grams de patates bullides i "xafades".   

- 400 grams de sucre.   

- 1 clara d'ou i la pell de llimona ratllada.   

- 1/2 kilo de pinyons i 1/4 d'ametlles molgudes.  

PREPARACIÓ:  

Barrejar tots els ingredients menys la clara d'ou i deixar-la reposar  4 hores.   

Després fer boles amb la massa i vernissar-les amb la clara d'ou.   

Posar les boles al forn, ben calent, vuit minuts per sota. 

DON JUAN TENORIO

La festa de Tots Sants ha comptat també amb manifestacions de teatre popular.
La peça més representada ha estat ‘Don Juan Tenorio’, als teatres, però també en versions de carrer.

LA CASTANYADA

Un dels costums més característics de la festa és la castanyada, una pràctica inicialment d’àmbit familiar, que empra un dels fruits propis de la tardor. 

Les castanyes eren torrades a casa o bé, a ciutat, es compraven a les castanyeres. 

Avui, l’ofici de torrar i vendre castanyes pràcticament ha desaparegut però la tradició, amb l’olor característica, continua ben viva, de la mà de les parades portades sovint per col·lectius de joves que aprofiten aquesta efímera activitat comercial per obtenir beneficis econòmics per a les respectives associacions.

L’altre gran producte gastronòmic és el panellet, producte de rebosteria casolana, fet amb ametlla, sucre i rovell d’ou, bàsicament. Pot anar cobert de pinyons i acollir altres components com el coco o la xocolata. Té un origen poc clar, però probablement recorda els antics àpats funeraris i els ‘pans dels morts’ que es portaven a l’església.

També hi ha indrets on per Tots Sants fan uns bunyols molt semblants als de Setmana Santa. La fruita confitada, que es conserva més enllà dels mesos en què es cull, també és present a la festa.

Amb els nous espais de sociabilitat, com els cafès, a partir del segle XIX, molts pobles van començar a fer-hi castanyades col·lectives, que s’acompanyaven amb begudes com la garnatxa o la mistela. 

A les zones de muntanya on se’n produïen, de vegades les castanyes que es torraven procedien de captes realitzades dies enrere per les cases del poble. En alguns llocs es menjaven al voltant d’una foguera feta al mig de la plaça amb llenya, que també s’havia anat a captar i que servia per torrar-les.

A les ciutats de fa cent anys, els cafès i les entitats van començar a organitzar rifes de castanyes, panellets i confitura. Els elements gastronòmics propis de la festa van passar a generar, doncs, un nou acte festiu amb ritual propi. Aquestes rifes, amb una dinàmica característica, sense butlletes i amb apostes orals, encara es fan a Reus.

En l’actualitat associacions i particulars celebren castanyades populars, a l’aire lliure, amb ball, parades de castanyes, coques, moscatell i altres begudes. 

ELS CEMENTIRIS

Tots sants és una festa dedicada als avantpasats, motiu pel qual un costum de la festa ha estat la visita als cementiris. S’hi va a arranjar i guarnir les tombes dels familiars i d’altres persones conegudes o simplement a passejar i observar les tombes, tan diverses en la forma. Sovint reflecteixen l’ordre social existent.

La celebració tenia, però, un clar sentit domèstic: la família es reunia i recordava els difunts menjant castanyes, resant el rosari o amb petits gestos com deixar un plat buit a taula. També s’encenien candeles o llums davant les fotografies de familiars desapareguts. Es tractava, doncs, d’una celebració íntima i familiar, tot i la dosi de temor que inevitablement provoca la incertesa del món sobrenatural. Aquesta tradició pretenia perllongar al més enllà l’acolliment de la família dels seus membres i demanar l’emparança dels avantpassats, percebuts com a protectors de la llar i el llinatge.

TOTS SANTS: ELS ORIGENS

Al començament, el cristianisme celebrava la festa dels difunts a la primavera, ja que es vinculava a la creença en la resurrecció, i celebrava la festa dels Màrtirs poc després de la Pasqua. 

Però la forta tradició anterior, bàsicament en els països de cultura celta, va retornar la festa cap a la tardor. Tots Sants, el primer de novembre, s’escau en un temps de transició. Els hàbits de les persones canvien i es preparen per als mesos de fred i fosca creixent. La natura, després de l’esclat de l’estiu, entra en un temps de mort aparent: les fulles dels arbres cauen, no hi ha flors i les plantes semblen adormides. No és estrany que des de l’antigor moltes cultures haguessin instituït en aquest moment una festa en record dels difunts.

D’una banda, des del principi del segle IX se celebra la festa de Tots els Sants, dedicada a tots aquells que pel comportament en vida s’han guanyat un lloc al paradís, l’1 de novembre. 

Al segle XI, l’orde monàstic de Cluny va crear el dia de Commemoració dels Fidels Difunts per pregar per tots els morts. Popularment, el conjunt d’ambdues festes va prendre la denominació genèrica de Tots Sants. 

La simplificació del calendari festiu produïda per la industrialització va fer suprimir la festa laboral del 2 de novembre.

ESPECIAL TOTS SANTS 2011

EL VIERNES FUE IOM KIPPUR. ARTÍCULO DE ILAN BEN ZION - Haaretz

Anunciado por la llegada del otoño y el final del horario de verano, Yom Kippur, el día del juicio y la expiación del judaísmo, nos atañe a casi todos nosotros. No hace mucho tiempo, yo estaba entre tembloroso y arrepentido en el más sagrado de los días y pronunciaba la oración del perdón como ofrenda por mi alma. Ahora, sin embargo, me parece menos significativo el ayuno, la oración y la invocación de la misericordia de Dios. El Día de los arcanos rituales de la Expiación - antigua y moderna - que asiduamente se estudia en la escuela, hoy me parece lejano y distante.

A pesar de mi desconexión personal con las costumbres del Yom Kippur, lo que habla a mi alma es la observancia en Israel durante este día del respeto entre religiosos y seculares. La vida en Israel tiene muchas similitudes con el primer capítulo del libro de Jonás, leído durante la tarde del Yom Kippur. El barco que transportaba al profeta del mismo nombre se ve azotado por una tormenta enviada por Dios y las aguas sólo se calman cuando la tripulación echa por la borda a Jonás. Del mismo modo, los estragos de los habituales tifones que caracterizan la vida en Israel se transforman en una total tranquilidad cuando estamos inmersos en Yom Kippur.

Las masas de peatones circulando por las calles de Tel Aviv y Jerusalén, las flotas de vehículos que llenan las calles, caminos y carreteras de Israel, los gritos alegres de los niños en edad escolar, los ruidos y gruñidos procedentes de la cacofonía mercantil en los shuks (mercados), el rugido del techno-pop y la explosión ártica del aire acondicionado que emanan de las tiendas cada día del año, cesan su actividad. O como dice el libro de Jonás, "cesó el mar en su furia" (1:15).

Para este día especial, como ningún otro, prevalece el silencio en las calles de Israel. Cuando me siento en un autobús interurbano lleno hasta los topes de pasajeros y sus bolsas, tras haber luchado sin piedad para hacerme camino sólo para subirme a él, yo anhelo Yom Kippur y escribir. Anhelo el silencio y la calma que cubren el país, el día en que nadie se preocupa de las facturas, la burocracia, o las bombas.

Algo llora dentro de mí por la llegada del Yom Kippur cuando mis vecinos de arriba se pelean sin cesar durante dos horas seguidas mientras aún permanecía despierto. Israel, y todos, tienen necesidad de un día como Yom Kippur para reflexionar y empezar de nuevo.

Por eso, cuando los manuscritos del sabbath y Yom Kippur están sobre nosotros, dejamos de lado nuestros móviles y las llaves del coche, nos olvidamos de Facebook y desconectamos del torrente turbio de la vida moderna. Buscamos la soledad sagrada, raramente obtenida, en las calles gobernadas por el silencio.

Cualquiera que sea el futuro del judaísmo en Israel, que esta tradición de un día de tranquilidad persevere en nuestro mundo cada vez más mecanizado y tempestuoso.