lunes, 23 de marzo de 2009
domingo, 22 de marzo de 2009
COSTUMS DEL IOM KIPPUR D´AVUI
"Mare, he de posar anar en bicicleta en els deures sobre els costums de Iom Kipur?". Quan Rajeli, avui d'onze anys, filla de la meva estimada amiga Eti, li va fer fa pocs anys aquesta pregunta a la seva mare, Eti gairebé es desmaia. Respectuosa de la tradició, encara que no religiosa, hauria preferit que cap dels seus fills confongui el que s'ha convertit en un veritable hàbit dels israelians en la data sagrada, amb un costum gairebé inherent a la religió.
- Des d'aquest moment decidim amb Tzvika que s´ha d´acabar això de les bicicletes en Iom Kipur- Va assegurar la meva amiga amb fermesa, aclarint que no pretén que els nens vagin a resar ni que deixin de trobar-se amb companys de la classe aprofitant el dia lliure que és per a tots els alumnes Iom Kipur.
- Però no vull que sembli que s'espera aquest dia, que en definitiva és el més sagrat del nostre calendari, per a sortir a caminar amb bicicleta o monopatí. Iom Kipur no és una reunió social-va resumir.
Indubtablement, aquesta és un dels costums més arrelats dels últims anys en la societat israeliana. El principal dia de dejuni de l'any jueu, els nens d'Israel ho passen sobre la bicicleta. La prova del costum generalitzat, és que cada any a l'acostar-se Iom Kipur, pugen les vendes de bicicletes, patins diversos i monopatins.
Francament, és més que temptador. Els carrers estan pràcticament desertes ja que fins i tot gent no observant i ni tan sols tradicionalista, tracta d'abstenir-se de sortir en cotxe en Iom Kipur. Alguns ho fan per respecte a la jornada més solemne de l'any hebreu i uns altres simplement per temor que els llencin pedres. Grans avingudes buides -excepte pel pas d'ambulàncies cada tant-, semblen convidar als nens a gaudir com en un veritable somni.
Els majors tenen la seva versió de les coses i caminen, passejant, enmig del carrer. És justament la jornada de l'any jueu que més hauria d'estar dedicada al autoanálisis, al comprendre les limitacions de cadascun i la necessitat de complir amb les obligacions davant Déu i davant el proïsme, la que ens sembla donar una sensació de major llibertat per aquests camins oberts de llarg a llarg d'Israel.
Sense oblidar els riscos i fins a l'aspecte educatiu, ens sembla clar que la bicicleta en Iom Kipur és, moltes vegades, un costum bonic de veure. Recordem perfectament el que sentim l'any passat, al sortir del beit hakneset, la sinagoga, al carrer Peretz Bernshtein del barri Ramat Sharet de Jerusalem. El sector femení està situat en el segon pis, per la qual cosa al sortir d'allí per a tornar a casa, ens am trobar amb una escena que s'apreciava més precisament des d'aquesta relativa altura. La rotonda del cantó, el punt central del barri, semblava un centre social. En aquest moment, vam sentir que tot el barri havia sortit al carrer. Els pares estaven drets o asseguts sobre la calçada i els nens corrien, anaven "amb bici" o construïen amb fustes improvisades petites rampes per a veure si assolien saltar-les amb patins. Vam reconèixer a diversos companys del nostre fill menor i decidirem tornar a casa a buscar-lo per a pujar novament amb ell i permetre-li viure aquesta experiència amb els seus amics.
Evidentment, no era una reunió religiosa ni de bon tros. Suposo que ningú allí parlava del profund significat de Iom Kipur, analitzava els seus pecats o demanava perdó. Però la jornada lliure, el dia més sagrat de l'any jueu, proporcionava en aquest moment altre marc per a estar junts. La gent havia sortit perquè els seus fills passin bé, perquè les hores fossin més entretingudes, però també simplement per a estar amb els altres, per a veure's i conversar. I això, és una constant necessitat de la societat israeliana
FONT: Revista PIEDRA LIBRE
EVANGELI DEL QUART DIUMENGE DE QUARESMA
En aquell temps, Jesús digué a Nicodem:
«I així com Moisès va enlairar la serp en el desert, també el Fill de l'home ha de ser enlairat, perquè tots els qui creuen tinguin en Ell vida eterna. Déu ha estimat tant el món que ha donat el seu Fill únic perquè no es perdi cap dels qui creuen en Ell, sinó que tinguin vida eterna.
Déu no ha enviat el seu Fill al món perquè el món fos condemnat, sinó per salvar-lo per mitjà d'Ell. Els qui creuen en Ell no són condemnats, però els qui no creuen ja han estat condemnats, perquè no han cregut en el nom del Fill únic de Déu.
La condemna ha arribat per això: quan la llum ha vingut al món, els homes s'han estimat més la foscor que la llum, ja que les seves obres eren dolentes. Tots els qui obren el mal tenen odi a la llum, i no s'acosten a la llum perquè quedarien al descobert les seves obres. Però els qui viuen d'acord amb la veritat s'acosten a la llum perquè es vegin les seves obres, ja que les fan segons Déu».
(Jn 3, 14-21)
martes, 17 de marzo de 2009
LLOCS ON TROBAR MATERIAL
Hi ha lloc a la web en els que podem trobar material per les nostres classes. Moltes vegades l´haurem d´adaptar o bé només ens donarà la idea base, pero quand ens calgui torbar quelcom es bo fer un cop d´ull.
Per presentacions de PPS
http://www.slideshare.net/
Per a textos i dibuixos
http://www.scribd.com/
Per a vídeos
http://www.youtube.com/?gl=ES&hl=es
Per a imatges i dibuixos:
http://picasaweb.google.es
07 Dia De Expiacion Yom Kippur
Check out this SlideShare Presentation:
07 Dia De Expiacion Yom Kippur
View more presentations from chucho1943.
domingo, 15 de marzo de 2009
AMELEC-HAMAN-HITLER
Diu una mitzvà (precepte) que cal acabar amb Amalec i la seva descendència a Eretz Israel, esborrar el seu record i no oblidar.
Aquests dies hem llegit la Meguilat d’Esther ( el rotllo amb la història d’Esther) on hi surt el malvat Aman que era descendent d’Amalec per part del seu pare i més enllà també pare dels nazis, que segons la nostra tradició també ho són.
I d’això us vull parlar.
Poc abans de Purim, en un dels meus viatges vaig trobar una Meguilat molt especial i diferent. Deu tenir uns 200 anys aproximadament, no té res d'especial en la seva escritura i no té il·lustracions, i en els darrers 70 no s’havia llegit.
Poc abans de Purim, en un dels meus viatges vaig trobar una Meguilat molt especial i diferent. Deu tenir uns 200 anys aproximadament, no té res d'especial en la seva escritura i no té il·lustracions, i en els darrers 70 no s’havia llegit.
Segurament es va llegir per darrera vegada en el Purim de l’any 5699 (1939 de l’era comuna), fins aquest Purim, donat que va ser incautada a la familia Gross pels nazis aquell any amb l’objectiu de ser destruida com tots els objectes de jueus mentre la família era enviada als camps d’extermini.
Per alguna raó que no he pogut esbrinar aquesta meguilat va ser “robada” per un nazi del fons on s’havia de cremar i guardada fins que ha sortit a la llum 70 anys després.
No us en se dir res encara de la Meguilat , i poc de Max Gross Z’L, la persona a qui va ser confiscada en la seva detenció el 24 de setembre de 1939 a la ciutat de Kalsruhe. Nascut a Kalsruhe hi consta un Max Gross –segurament el nostre- nascut el 1913 que va ser deportat i assassinat a Auschwitz el 22-10-1940.
El que sí que està clar és que Amalec no va poder amb la Història d’Esther. Gràcies a D'u encara som aquí per llegir-la i seguir lluitant contra els descendents d'Amalec.
Max Gross, la seva família i la nostra gent segueixen també vius.
Article d aquesta pàgina:
viernes, 13 de marzo de 2009
PERE VERSUS PAU
HOMILÍA DE S.S. JUAN PABLO II EN LA MISA DE IMPOSICIÓN DEL PALIO A 28 ARZOBISPOS METROPOLITANOS, CELEBRADA EN LA SOLEMNIDAD DE SAN PEDRO Y SAN PABLO
1. «Tú eres Pedro y sobre esta piedra edificaré mi Iglesia» (Mt 16, 18).
La liturgia de la Palabra en esta solemnidad de san Pedro y san Pablo presenta dos elementos que aparentemente se contradicen, pero que en realidad se complementan recíprocamente. En efecto, por una parte, tenemos la extraordinaria vocación de los apóstoles Pedro y Pablo; y, por otra, las dificultades que tuvieron que afrontar en el cumplimiento de la misión que les confió el Señor.
En el pasaje evangélico, Jesús dirige a Simón Pedro, en las cercanías de Cesarea de Filipo, estas palabras: «Te daré las llaves del reino de los cielos; lo que ates en la tierra quedará atado en el cielo, y lo que desates en la tierra quedará desatado en el cielo» (Mt 16, 19). Cristo anuncia de esta manera la institución de la Iglesia, fundándola en el ministerio de Pedro que para ella reviste, en consecuencia, un significado esencial y permanente.
Cuando Jesús preguntó: «¿Quién dice la gente que es el Hijo del hombre?», los Apóstoles le refirieron varias opiniones que circulaban entre los judíos. Pero cuando les preguntó directamente: «Y vosotros, ¿quién decís que soy yo?» (Mt 16, 15), Pedro respondió, en nombre de los Doce: «Tú eres el Mesías, el Hijo de Dios vivo» (Mt 16, 16).
Pedro hizo su profesión de fe en Cristo y esa fe constituye el sólido fundamento del pueblo de la nueva alianza. La Iglesia no es, ante todo, una estructura social; es la comunidad de los que comparten la misma fe de Pedro y de los Apóstoles; la comunidad de los que proclaman la única fe apostólica. Esta profesión común de fe representa la auténtica razón de ser de la Iglesia como institución visible: motiva y sostiene todos sus proyectos e iniciativas.
La liturgia de hoy subraya muy bien este testimonio, y también permite vislumbrar la razón profunda por la cual convenía que la fe profesada por los dos Apóstoles con sus labios fuera coronada asimismo con la prueba suprema del martirio.
3. Esa razón se manifiesta en el pasaje de los Hechos de los Apóstoles que acabamos de proclamar, así como en el salmo responsorial y en la lectura tomada de la carta a Timoteo, y la recuerda de modo sintético el estribillo del salmo responsorial: «¡Bendito el Señor, que libra a sus amigos!» (cf. Sal 33, 5).
La primera lectura recuerda la liberación milagrosa de Pedro de la cárcel de Jerusalén, donde había sido encerrado por el rey Herodes. En la segunda lectura, san Pablo, casi resumiendo toda su actividad apostólica y misionera, afirma: «El Señor me libró de la boca del león» (2 Tm 4, 17). Esos testimonios muestran, en cierto sentido, el camino común que recorrieron los dos Apóstoles. Ambos fueron enviados por Cristo a anunciar el Evangelio en un ambiente hostil a la obra de la salvación. Pedro experimentó esta resistencia ya en Jerusalén, donde Herodes, para granjearse el favor de los judíos, lo encarceló con la intención de «ejecutarlo en público» (Hch 12, 4). Pero fue librado milagrosamente de las manos de Herodes, y así pudo llevar a término su misión evangelizadora, primero en Jerusalén y luego en Roma, poniendo todas sus energías al servicio de la Iglesia que nacía.
También san Pablo, enviado por el Resucitado a muchas ciudades y poblaciones paganas, pertenecientes al Imperio romano, encontró fuertes resistencias tanto por parte de sus compatriotas como de las autoridades civiles. Sus cartas son un testimonio espléndido de esas dificultades y del gran combate que tuvo que librar por la causa del Evangelio.
Al final de su misión, pudo escribir: «Yo estoy a punto de ser sacrificado y el momento de mi partida es inminente. He librado bien mi combate, he corrido hasta la meta, he mantenido la fe» (2 Tm 4, 6-7).
San Pedro y san Pablo, cada uno con su historia personal y eclesial, testimonian que, aun en medio de durísimas pruebas, el Señor no los abandonó nunca. Estuvo con Pedro para librarlo de las manos de sus enemigos en Jerusalén, estuvo con Pablo en sus continuos esfuerzos apostólicos, para darle la fuerza de su gracia, a fin de convertirlo en intrépido heraldo del Evangelio para bien de los gentiles (cf. 2 Tm 4, 17).
4. La Iglesia está llamada a profundizar su vínculo con el testimonio de los apóstoles Pedro y Pablo. Al celebrar esta solemnidad litúrgica las comunidades cristianas de todo el mundo fortalecen entre sí los vínculos de unidad fundados en la profesión de la misma fe en Cristo y en la caridad fraterna. Signo elocuente de esa comunión eclesial es el rito de la imposición del sagrado palio por parte del Sucesor de Pedro a los nuevos arzobispos metropolitanos procedentes de diversas naciones.
Amadísimos hermanos en el episcopado me alegra acogeros en esta solemne celebración, durante la cual recibiréis el palio como signo de unidad con la Sede de Pedro y de participación en la misión, encomendada por Cristo a los Apóstoles y a sus sucesores, de anunciar el Evangelio a todas las naciones. Asimismo, deseo saludar y abrazar con afecto a las comunidades eclesiales confiadas a vosotros pidiendo al Señor para vuestros fieles la abundancia de los dones del Espíritu Santo.
5. El testimonio de fe y el arduo combate que tuvieron que librar los apóstoles Pedro y Pablo a causa del Evangelio, si los consideramos sólo desde una perspectiva humana, terminaron con una derrota. También en esto siguieron fielmente el modelo de Cristo. En efecto, siempre hablando humanamente, la misión de Cristo, condenado a muerte y crucificado, terminó con una derrota.
Sin embargo, ambos Apóstoles, teniendo su mirada fija en el misterio pascual, no dudaron de que precisamente esa aparente derrota a los ojos del mundo, constituía en realidad el inicio de la realización del plan de Dios. Era la victoria sobre las fuerzas del mal, que obtuvo primero Cristo y, luego, sus discípulos, mediante la fe. La comunidad entera de los creyentes se basa en el firme cimiento de la fe apostólica y da gracias a Cristo por la sólida roca, sobre la que están construidas tanto su vida como su misión.
El Señor, que hoy nos alegra con el glorioso recuerdo de los apóstoles Pedro y Pablo, nos concede escuchar con corazón dócil, conservar con devoción y transmitir con fidelidad su enseñanza, para que el anuncio evangélico llegue a todos los confines de la tierra. Amen.
ACTIVITATS
COMPARAR LES FIGURES DE PERE I PAU
PERE | PAU | |
LLOC DE NAIXEMENT | ||
OFICI I FORMACIÓ | ||
RELACIO AMB JESUS | ||
ESCRITS | ||
RELACIO AMB ELS GENTILS | ||
PAPER A L´ESGLÈSIA | ||
MORT |
Suscribirse a:
Entradas (Atom)